30 de juliol 2012

"L'onada del mar sempre torna, i ella és bàsicament aigua i sal", pensa per a conformar-se.

Desdefinicions, replay

pauraules. Mots amb l’objectiu de lluitar contra la guerra.

plujar. Ploure cap a dalt, és a dir, un fet impossible que ens demostra que no es pot tornar enrere.
prímcep. Quan el fill del rei pateix gana, cosa que no passa gaire gràcies als pressupostos de l’Estat.

29 de juliol 2012

Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català

Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català
Editorial Germania, 2012
Quadern dels torsimanys recull una selecció acurada de la poesia escrita per Manel Alonso durant la dècada que va des del 2002 al 2012, una selecció a la qual li ha sumat la versió en castellà dels poemes que han fet divuit autors. Dins del llibre es trobaran els temes que obsessionen a Alonso: la injustícia social, el país, l’amor, el desamor i la sensualitat, la mort i el paisatge com una projecció del jo.
Us deixo amb la lectura d'un dels poemes, que també podreu trobar al blog on recullo les meves lectures en veu alta.




27 de juliol 2012

Fins sempre

Alhora que s'inicien els tràmits de formació de l'AMPA de la nova escola on anirà el nostre fill, l'escola dels "grans", com ell li diu, el passem a buscar a la Llar d'Infants. Són els últims dies. Obren la porta i ens reben dibuixos penjats del sostre, fotos al tauler d'anuncis de l'última excursió. Cremem etapes a velocitat  no exempta de tendresa. Han passat dos anys vertiginosos, des d'aquella priemra visita a la Llar; estem satisfets d'haver fet una bona tria i emocionats. El nostre fill ha estat tractat amb estima, ha après colors, textures, a relacionar-se, a conviure; ha fet de Pare Noel, de Melcior, de rossinyol... fins i tot de Freddy Mercury, s'ha abraçat, empès, besat, amb l'omnipresent Àlex, el seu primer amiguet, amb qui han creat el seu propi idioma.
Mai no us ablidarem, sobretot l'Alícia, nervi viu i perenne somriure, incapaç d'amagar quant estima els "seus" xiquets. Ha estat la primera, això mai li treurà ningú del nostre record, i segur que romandrà per sempre entre les seves millors mestres.
En algun lloc he sentit que els xiquets aprenen en funció de quant els estimi el seu mestre; el nostre fill ha après molt.
Vol que tornem de tant en tant per a ensenyar-li les notes, i segur que per a abraçar-lo; ho farem.

Cares del món (262)

Durant el seu viatge a Irlanda, Rafel Casas troba una ànima errant, tal vegada el retrat de l’última nissaga d’un clan gaèlic, i nota la seva presència, fins i tot a la recòndita intimitat dels lavabos. Però només és una altra Cara del món.




26 de juliol 2012

Literatura, riu i Plataforma en defensa de l'Ebre

Al facebook de la Plataforma en defensa de l'Ebre han tingut la idea de penjar fragments literaris amb el riu com a protagonista, i tinc el plaer d'encetar aquesta iniciativa amb un fragment del conte "Fred", inclòs al recull Postres de músic.
..
Camina lent pel passeig a la vora del riu. No té pressa; ha quedat enrere el temps de córrer, ha quedat enrere el temps de tot. De tant en tant para, i bada mirant com passa l’aigua que, atrafegada, es lliura amb fermesa al seu continu baixar.
Postres de músic, Editorial Empúries, 2005

Lost in traslation

Recordant la secció De pel·lícula transcric alguns fragments d'un gran film de 2003, Lost in translation, de Sofia Coppola, amb Bill Murray i Scarlett Johansson. Un famós actor de mitjana edat que va a rodar un anunci i una jove que acompanya el seu marit fotògraf que ha de fer un reportatge coincideixen a Tóquio . El canvi d'horari i la sensació de trobar-se perduts a mig camí de la seva vida els uneix, i s'estableix una entranyable relació d'amor platònic. Bill Murray està genial en els seus diàlegs, però sobretot en els seus silencis.


-Què fa vostè per aquí?
-Descanso de la meva dona, oblido l'aniversari del meu fill i guanyo dos milions de dòlars per un anunci de whisky, enlloc de fer una obra de teatre. El millor de tot és que el whisky és bo.

Pot ser que tinguis la crisi dels 50? Ja t'has comprat un porsche?

-25 anys de casat! Això és imponent!
-Pensa que dorms la tercera part del dia. Això li resta vuit anys i representa setze anys i escaig de matrimoni. Sóc un adolescent de matrimoni; sé conduir-lo però encara tinc algun accident.

25 de juliol 2012

retenir els moments viscuts

Gaudint la Festa del Renaixement, ja al record. Ahir a la tarda vam passejar per la mateixa plaça de l'Absis, buida, silenciosa, com volent retenir els moments viscuts. Hem vist com retiraven algunes de les banderes. Algunes.

Al Club de la bona lletra


Coordinar el Club de lectura de Tortosa des de fa gairebé sis anys ha etsat una experiència enriquidora i, sobretot, m'ho he passat molt bé, que és la millor forma de fomentar la lectura. He conegut gent interessant, ton com a escriptors/es com a lectors/es. Amb molts ens hem fet amics.
I aquest passat 21 de juliol, he participat a la primera edició del programa de Catalunya Ràdio El Club de la bona lletra, juntament amb tres membres del Club de lectura: la Sílvia Panisello, la Maite Forteza i el Xavier Aragó.
Amb tots tres parlo sovint de llibres, i també de la vida, i aquest dia ens en vam fer un fart, a la petita excursió que ens va portar en tren fins Tarragona per gravar l'esmentat programa que condueix l'escriptora Blanca Busquets. Havíem de comentar el llibre Maletes perdudes amb el seu autor Jordi Puntí.
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç.
Em satisfà que haguem estat seleccionats el Club de lectura que inaugura aquest programa. L'experiència fou molt bona, tant per la lectura del llibre, que recomano, com per la xerrada amb l'Olga i el Jordi Puntí ( a qui ja hem convidat a vindre a Tortosa), però, sobretot, pel regal de la tarda amb els companys del Club.

24 de juliol 2012

Assemblances?





L'altre dia, mentre estàvem en un bar, un amic (o potser a partir d'ara hauré de començar a nomenar-lo com a ex-amic) em va dir, sense ànim d'ofendre, que abans jo tenia una retirada a l'Antoni Bassas (cosa que ja m'havien dit en repetides ocasions), però que en algunes de les darreres fotos em trobava certa semblança amb el Mariano Rajoy. Ep! Físicament, eh!

Aquesta mena de transformació de Dr. Jekyll a Mr. Hyde (amb tots els respectes per Mr. Hyde) em va causar un fort sotrac a la meva ànima en uns moments especialment sensibles. No sé si ho podré pair, ni si mai tornaré a mirar de la mateixa manera aquest mal amic.





;-P
-Quina olor més maca fan aquests clavells.

-Si són de porcellana!
- I?

23 de juliol 2012

S'ha acabat la Festa del Renaixement. Cal mantenir la màgia, la música, la llum.
Toco de peus a terra, però no sempre, o no podria caminar.

Desdefinicions, replay

nusaltres. Lligam que ens uneix per sempre.

neutral. Neu que, paradoxalment, no es mulla.
ONUmatopeia. Sorolls, paraules que es pronuncien a l’ONU, sense sentit perquè ningú en fa cas.

22 de juliol 2012

Abanderadet de la Festa del Renaixement

Avui s'acaba la Festa del Renaixement de Tortosa. Però per a mi i un petit abanderadet, no s'acabarà mai. Ep, i encara falta aquesta tarda, i la gran desfilada. Si veieu un petit abanderat que llença la bandera amb no massa traça i molta il·lusió, somrieu.

El llibre que llegies, de Ricard Garcia

El llibre que llegies és el tercer poemari que ha publicat Ricard Garcia, amb què guanyà el 36è Premi Vila de Martorell de Poesia, del 2011. Al Ricard Garcia el coneixia molt abans com a blocaire que com a poeta (però no és el mateix?), i trobar-me amb les seves paraules sempre ha estat motiu de reflexió, abans a la pantalla, i ara encara més en paper. M'és fàcil llegir-lo, m'és plaent, i us en deixaré un fragment de mostra. Però abans, uns comentaris més acurats sobre el llibre:
Llunàtic, Ucronies,

18 de juliol 2012

Enmig la nit

Quan sigui gran


"Quan eres petit, què volies ser de gran?"

Aquesta és una pregunta bastant comuna, i sovint l'he respost de diverses maneres, però ara m'adono de quin era realment el meu desig.

Quan era un xiquet, de gran volia continuar sent un xiquet. I em sembla que, en part, ho he aconseguit.

17 de juliol 2012

Ja arriba la XVII Festa del Renaixement


pels dits fràgils del record


La pluja signa versos vinya endins,
pel Priorat de la nostàlgia.
Fruits de tardor ensuma l’aire
i ones de terra bateguen vora el cor
i la verema avança
i s’escampa verge l’esperança
pels dits fràgils del record.
.
.

16 de juliol 2012

Començar de nou


Quan la llum tasta el matí i tot just fumegen els primers cafès, no deixa d'admirar la nostra capacitat per començar de nou.
.

Desdefinicions, replay

diplormàcia. Llàgrimes que cauen davant del fracàs del diàleg pacífic entre països.

electorrat. Conjunt de persones amb dret a vot, massa cremats per tot plegat.
enamorir-se. Perdre la vida per amor.

15 de juliol 2012

La gatera, de Muriel Villanueva


Raquel i el seu germà són els protagonistes d'aquesta novel·la escrita en forma de diari, en primera persona, en veu de la Raquel, i ens assabentarem de la seva història una mica en marxa enrera, estirant un fil que no deixarà de sorprendre'ns, d'emocionar-nos (no, tranquils, no desvetllaré cap de les sorpreses).
Raquel, òrfena a causa d'un accident, hereta dos pisos dels seus oncles (un que dóna a un pati interior, l'altre, al carrer), una metàfora de la seva vida, entre els que intenta construir una gatera per on pugui entrar i sortir un gat taronja.
L'autora ha estat agosarada, i sovint el seu estil també ens sorprén, com quan li fa copiar a un dels personatges, literalment, molts cops la mateixa frase, de forma repetitiva, obsessiva. Però també és apassionada, i poètica: "recullo una llàgrima que és el signe d'admiració del soroll del meu cap que no calla". El llibre és ple de referències al món del cinema, de la música, de la literatura (me n'encata una a Cien años de soledad), i també de sensacions, amb molta importància pels colors, pels teixits, per les descripcions de les veus on es recrea magistralment.
Penso que ningú quedarà indiferent a aquest llibre àgil, que parla de problemes d'identitat, de conflictes amb els pares, d'incomprensió (o d'autoincomprensió), de superació dels traumes que arrosseguem o que ens arrosseguen.
La gatera, de Muriel Villanueva, ha estat l'obra guanyadora del XXXI Premi Just M. Casero.
Més informació a L'illa dels llibres.
Us deixo amb un fragment:

14 de juliol 2012

"De la mateixa manera que un ocell migratori no té propietats per hipotecar, jo no tenia mai compromisos".


Crònica de l'ocell que dóna corda al món, de Murakami

Kalenda d'hivern, de Raimond Aguiló

Kalenda d'hivern, de Raimond Aguiló
Premi de Poesia Antoni Matutano
Onada edicions, 2012

En el poemari Kalenda d’hivern, el poeta reflexiona al voltant de la nostàlgia i el pas del temps, de les experiències viscudes al llarg de la vida.




You gave me a mountain, Elvis Presley

13 de juliol 2012

Impuls de la lectura i El vertigen del trapezista

De vegades t'arriben informacions com aquesta que, la veritat, t'alegren el dia.
Dins del programa d'Impuls de la lectura als centres educatius del país, el Departament d'Ensenyament ha organitzat aquest mes de juliol unes jornades de formació adreçades a assessors de llengua, interculturalitat i cohesió social. Entre moltes coses, han escollit el meu conte "El vertigen del trapezista", inclòs al recull del mateix títol de Cossetània Edicions, per a treballar l'estratègia de lectura que és la de "fer-se preguntes"


Cares del món (261)

Una nova Cara del món descoberta pel Màrius Domingo, aquest cop al Molí de la Casada d'Arbolí

12 de juliol 2012

Molles

“Cau la tarda. A la vora de l'Ebre la llum amenaça de marxar. Una dona vella es passejada en cadira de rodes. Aixeca el braç per a saludar-me. No la conec de res; ella tampoc a mi, em temo. La tarda cau.”
.
Fragment del llibre Molles per no perdre'm.
Si voleu aconseguir el llibre en paper dedicat, us puc explicar com.
I si el voleu en format digital a 1,50 €, podeu clicar aquí: 

En sortir de la llar d'infants, aliè als problemes del món i les retallades contra els més febles, el nostre fill ens rep amb un somriure, entusiasme, il·lusió, i una manca absoluta de por pel futur que se m'encomana, que em dóna forces.

Petjades

Les teves petjades només tenen un defecte; estan seques.


11 de juliol 2012

Retrats de butxaca, de Josep Igual

Quan m'aproximo a alguna cita literària, sovint ja veig de lluny la figura inconfusible del Josep Igual, fumant a la porta. Això sempre és senyal d'algun intercanvi intel·ligent de paraules, d'una dosi justa d'àcid humor; un plaer, vaja. La seva literatura és per a mi igual de reconeixible a la distància, igual de plaentera, sobretot a curta distància, els seus contes breus, els seus dietaris que m'han estat inspiradors. I també aquesta col·lecció de Retrats de butxaca que publicà Onada Edicions i, per tant, d'autoretrats. Tinc el paler de conèixer algun dels personatges que figuren al llibre, com els benvolguts Gerard Vergés i l'Estrella Ramon, i dono fe que la mirada del Josep Igual és clarivident, les descripcions, precises i exactes.
Sinopsi
En aquests Retrats de butxaca diverses personalitats de la cultura, la política, l’esport, la religió i la societat són dibuixades o endevinades per la ploma observadora, incisiva i creativa de Josep Igual. Assagisme, periodisme i plasticitat es reuneixen en aquests apunts frescs, bastits des de l’anècdota i portats fi ns a la categoria, amb una prosa desimbolta i suggerent.
Desfilen per aquest variat retaule humà, entre d’altres, Ferran Torrent, Carles Santos, Carmen Alborch, Isabel-Clara Simó, Raimon, Josep Cuní, Alfred Giner-Sorolla, Eliseu Climent, Ovidi Montllor, Joan Ignasi Pla, Lluís Martínez Sistach, Manel Joan Arinyó, Vicent Andrés Estellés, Ángel “Pichi” Alonso, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Vicent Pitarch, Joan Francesc Mira, Lluís Foix, Baltasar Porcel, Pere Mayor, Agustí Altisent, Ramon Barnils, Ximo Puig, Pau Riba o Manel Garcia Grau.



-Dits?
-Missatgers.

10 de juliol 2012

Noi d'or, noia maragda, de Yiyun Li

Noi d'or, noia maragda, de Yiyun Li
Editorial Bromera, 2012
Sinopsi
Yiyun Li ens presenta en aquest volum un conjunt de relats plens de bellesa, profunditat i suspens que mostren com la història, la política i la cultura tradicional s’entrellacen amb l’essència de la condició humana a la Xina actual. Així, coneixem una exprofessora que concerta una cita entre el seu fill de mitjana edat i una estudiant sense considerar els sentiments de cap dels dos; una reportera de Shangai que viatja a una ciutat de províncies a fer un reportatge sobre la presó i descobreix la història, molt més interessant, d’una anciana propietària d’una botiga que acull dones i fills de presos; o un grup d’amigues que munten una agència d’investigació per descobrir marits infidels.
Noi d’or, noia maragda revela al lector occidental un món que sembla aliè, però que resulta alhora familiar, ja que demostra que els sentiments humans són universals. La confrontació a la Xina entre la cultura tradicional i la modernitat crea en aquests relats una atmosfera peculiar, vibrant i captivadora, un retrat versemblant del que és la vida mateixa.

Pròleg al llibre "L'Abans. Tortosa, recull fotogràfic"

El passat 29 de juny va començar a distribuir-se el primer fascicle del llibre "L'Abans. Tortosa. Recull fotogràfic 1875-1975", del qual us vaig parlar fa uns dies, i que he tingut el plaer d'escriure el pròleg que us transcric tot seguit: 
.
Quan era petit, em seduïa mirar les fotos antigues, en blanc i negre, que ma mare desava en una capsa de llautó, ordenades dins de sobres amb colors, mides i textures diferents. Mons pares eren jóvens; els iaios, vius; jo, innocent. La capsa era de galetes, dolces; les imatges, també. Algunes les he escanejades, i m’imagino quina cara posarien els seus models, molts ja lluny de nosaltres, si es miressin, lluminosos i màgics, a la pantalla de l’ordinador. Quan em creuo amb fotos velles, els ulls se m’hi llancen, i m’inunda una barreja de curiositat i tendresa, un sentiment d’agraït deute envers les generacions que han forjat el nostre present. Per aquest motiu, la proposta d’escriure el pròleg d’un llibre com aquest, amb la ciutat que m’ha acollit i la seva gent com a protagonistes, és un dolç que, llépol com sóc, no podia deixar escapar.

Les ciutats són éssers vius que es mouen de bracet dels seus habitants. Respiren l’alè de festa quan toca, al so de la música que ballen els gegants; fan olor de forn de pa, soroll de mercat, brogit de peus que passegen pels carrers agranats de bon matí; bateguen al ritme de la Banda de Música, o del tren que arriba a l’estació, enmig d’un núvol de fum.

Algú vol captar-ne l’essència per a endur-se-la de record i regalar-nos, potser de forma inconscient, un bocí del nostre llegat en forma d’imatge. Planta la càmera al mig del carrer, i aquest moviment desperta expectació. Els més menuts s’hi atansen encuriosits; els més grans, carregats de prudència, tampoc es perden ni un detall. En aparença tan sols captura un instant, només un gest congelat que ens abraça en la distància dels anys. Pares i iaies, tios i veïnes, ens somriuen des de la finestra, o miren badocs, o il•lusionats, o enfeinats, com la ciutat belluga. Xiquetes de blanc, vestides de primera comunió, ens miren totes pites davant la barana del riu, mentre baixa l’aigua inalterable. Un grup de nois, orgullosos, desafien el futur i encerclen el guanyador d’alguna prova esportiva. La família, mudada, homenatja el protagonista de l’aniversari de torn. Gent anònima els acompanya, rostres sense nom, fesomies que ens recorden a..., que ens parlen de... , ulls que ens aguanten la mirada, de vegades tendres, feliços, distrets, i que intenten explicar-nos part de la seva història, o ens conviden a imaginar-ne la resta. Quan algú veu que estan a punt de fer-li una foto, somriu; la ciutat també.

De vegades, quan els carrers se’ns mostren buits del tràfec humà i lliures, reivindiquen el seu protagonisme i es passegen a sí mateixos, i prenen la fresca als seus bancs. Llavors la ciutat sembla despullada, només si els ulls que la miren són inexperts, no ensinistrats al goig de gratar la vida. El cartell de la botiga on la nostra mare comprava de petita es veu de gairell; els arbres de la plaça, reformada fa uns anys, juguen a tenir fulla perenne i diràs que s’hi escolten els moixons; i la xemeneia d’una fàbrica s’alça damunt de les cases.

Mudada o vestida de cada dia, la Tortosa d’ahir ens fa una guerxada des d’aquest llibre, i ens recorda que és viva encara, si volem.

Les ciutats són éssers vius que es mouen de bracet dels seus habitants, dels d’abans, dels d’ara.

I voldria acabar aquesta introducció amb un petit text d’un gènere que cada cop estimo més: el nanoconte. El protagonista es troba en una de les fotografies del llibre; us convido a trobar-lo, a trobar-ne més:

El carrer és ample i llarg, el carro, lent i solitari; però la cruïlla arriba, inevitablement.

09 de juliol 2012

Nit

La nit pinta
dels colors que vulguis
el rostre dels arbres.

Els arbres volen
que pintis el rostre
de la teva nit.
.
Inspirat per una pintura de Carme Rosanas.

Desdefinicions, replay

corrosIVA. Import que se’t menja tota probabilitat d’estalvi.

contanimar. Embrutar l’ànima.
destinació. Lloc on vol dirigir-se una nació quan sigui gran.
ditstància. Espai massa gran entre dos dits que intenten tocar-se.
ecomomia. Economia més morta que viva.

08 de juliol 2012

Tens un racó dalt del món, 3a temporada

Un vídeo resum fet amb molta estima dedicat a tothom que ha passat pel programa Tens un racó dalt del món durant la 3a temporada, i al personal de Canal 21, i a tothom que ha escollit l'opció de veure algun cop. En aquest enllaç us informo dels programes que es repetiran durant l'estiu. Fins al setembre!!!!

Un pont sobre el meridià, varis autors

Un pont sobre el meridià, de varis autors
Onada Edicions
Sinopsi
Un meridià marca un lloc en el món, encara que siga una línia imaginària. De vegades, hi ha línies imaginàries que necessiten un pont per ser franquejades. En concret, necessiten un pont de lletres, com és aquest llibre. Hi trobareu tretze històries en què reconèixer-vos habitants d’aquest lloc en el món per on passa el meridià zero, el que és de referència; tretze històries que són una invitació a creuar el pont entre passat i futur, entre el que és local i el que és global, entre la realitat i la imaginació, entre el que coneixem i el que ens agradaria descobrir.
Un pont sobre el meridià és un recull de narracions sobre la societat actual de les comarques del nord valencià, produït de la mà d’El Pont Cooperativa de Lletres i de la ploma de dotze escriptors i una escriptora d’aquesta terra.

Autors

Els dotze autors i l’autora reunits en aquest llibre pertanyen a El Pont Cooperativa de Lletres i són tots escriptors de les comarques de Castelló, l’escenari en què se situen els tretze relats del llibre.
Entre aquests escriptors, una bona part tenen una llarga trajectòria creativa, àmpliament reconeguda per premis i guardons obtinguts arreu de l’àrea catalanoparlant. Altres, de trajectòria potser més modesta o senzillament emergent, evidencien la consistència i el dinamisme amb què compta la producció literària en aquest escenari. Entre tots, conformen una bona mostra panoràmica de la narrativa actual del nord valencià.





07 de juliol 2012

Altres encàrrecs de Miquelet, de Jesús Serrano

Jesús Serrano, gràcies a l'ajut de les il·lustracions de Jordi Alfonso, i els seus personatges Miquelet i Teresina, ens porta una nova ració d'històries i anècdotes que ens transporten a temps passats de la ciutat d'Amposta.
Publicat per Onada edicions, podeu seguir la pista del Miquelet al seu blog.

Juliette, de Lexus

Una abraçada per a l'amic Toni Just, guitarrista de Lexus:

06 de juliol 2012

5a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, programa

Em plau detallar-vos el programa dels actes de la 5a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, que tindrà lloc el proper 7 de juliol.
.
18.30 h. Íntim. Presentació de llibres: 

Àngel Lluís Carrillo: Placaje alto
Raimond Aguiló: La roca roja
Coia Valls: El mercader
Xulio Ricardo Trigo: El port del nou món
Francesc Valls-Calçada: El domador de puces
Baltasar Casanova: Salabror de riu
Francesc Miralles: El secret de Picasso
Jesús M. Tibau: Molles per no perdre’m
.
19.30 h. Homenatge a Joan Sales

En motiu del centenari del naixement de Joan Sales, lectura de breus fragments de la seva novel•la Incerta glòria, acompanyats de la guitarra de Joan Masdéu.
.
20.00 h. Concert de Joan Masdéu

Després de dues dècades al capdavant de WHISKYN’S com a cantant i compositor de la majoria de les cançons de la banda, Joan Masdéu se’ns presenta, no en solitari, sinó amb la seva guitarra, per a oferir-nos un espectacle intimista.
.
I a la nit, ball de sant Cristòfol a la plaça de la Vila, amb coca i vi per a tothom.
.
Comentari a la 4a Jornada Literària

Llegint Viatge al Priorat

Cares del món (260)

Una nova pètria Cara del món per a la col·lecció, trobada al Bloc de fotos, i amb Costa per autor.

05 de juliol 2012

En un calaix

Paraules no escrites s'assequen a la punta d'un bolígraf que no he fet servir. El trobo en un calaix, impotentment ple de tinta. No funciona;dubto uns segons abans de llençar-lo.

Jesús i les dones, d'Isabel de Villena

Editorial Barcino reedita Jesús i les dones, d'Isabel de Villena, en versió de Marta Pessarrodona
Sinopsi
Isabel de Villena és l'única escriptora medieval en llengua catalana de la qual en coneixem el nom i escriu la seva obra al llarg del segle XV, compartint temps amb els millors escriptors del segle d'or valencià (A. March, J. Roís de Corella o Joanot Martorell). El llibre present es tracta d'una antologia de la seva extensa obra "Vita Christi", on es destaca el paper preeminent de les dones en la figura de Jesús, podent-se considerar una obra feminista "avant la lettre". Seguint els criteris de la col·lecció Tast de Clàssics, es tracta d'una adaptació al català actual, i en aquest cas, la persona de reconeguda vàlua literària a qui s'ha encarregat l'adaptació és Marta Pessarrodona, poeta, narradora, assagista, dramaturga i traductora que el 2011 va rebre el Premi Nacional de Literatura.



Llegint Joan Sales

Al novembre se commemora el centenari del naixement de Joan Sales, i jo el celebro llegint:


De vegades, encara suma amb els dits. Massa sovint, resta de cap.

04 de juliol 2012

la partícula de Déu o qui som

Avui, 4 de juliol, l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear ha confirmat la descoberta d’una nova partícula elemental, el bosó de Higgs, anomenada teatralment partícula de Déu. Sembla ser molt molt important per a conèixer millor l’univers. El nostre fill de tres anys, que aparentment no escolta les notícies, ens pregunta què és Catalunya? Ai, fill meu!!!


A veure si a poc a poc anem sabent qui som.

Llegint I un cop de vent els despentina

Pessiga les cordes de la guitarra

Pessiga les cordes de la guitarra tendrament, a la recerca de la nota exacta, del record concret, de l'amor perdut.
.
Foto de Xulio Ricardo Trigo; mans de David Espinós durant el nostre recital Relats a recer d'una guitarra, el passat 26 de juny a la Biblioteca de Tarragona

03 de juliol 2012

Trobada de parelles lingüístiques

Quan escric contes no pretenc explicar històries fantàstiques o fets extraordinaris (o sí), sinó intentar transmetre emocions. I sovint, en aquest sentit, la realitat guanya la partida a la ficció. El passat 28 de juny vaig participar amb una lectura de contes en un acte especial, la Trobada de parelles lingüístiques que va tenir lloc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, organitzat pel CPNL.
Aquesta activitat és extraordinària, i una bona mostra de la mena de país que som. Gent d’arreu del món, que per diverses circumstàncies arriba a la nostra terra, vol aprendre la nostra llengua, i voluntaris generosos ofereixen el seu temps per a conversar, per a compartir. En teoria, uns aprenen i els altres ensenyen, però estic segur que tothom juga els dos papers, i l’aprenentatge és mutu, i l’enriquiment també. La millor mostra la feu el parlament d’un dels voluntaris més antics, el Bernat Monllau. Explicà les seves motivacions per participar en el programa, com li agradava escoltar la gent gran quan era petit, com algunes pesones li han donat la mà, com d’altres li han donat cops. Ell pretén donar la mà als nouvinguts, i s’emociona en explicar-ho.
Davant l’allau de notícies i atacs contra la nostra llengua que omplen els mitjans de comunicació, actes com aquest em reconcilien amb l’ésser humà.
Més informació en aquest enllaç.

Llegint Espriu

02 de juliol 2012

Relats a recer d'una guitarra, a Tarragona






La presentació de la 5ª Jornada Literària de Cornudella de Montsant que va tenir lloc dimarts passat, a la Biblioteca Pública de Tarragona,gràcies al suport dels Serveis Territorials de Cultura i el Programa 6 x 4. Ara el Priorat. es va combinar amb el nostre petit espectacle Relats a recer d’una guitarra.
Recullo el David Espinós a les 16.30 i acomodem la seva guitarra al seient del darrere, al costat de la cadireta del meu fill. El calor és implacable, però la nostra il·lusió la deixa en un segon terme, i l’aire condicionat del cotxe hi ajuda. Parlem de les nostres coses, de projectes i petites frustacions, i els primers poden amb les segones, i condueixo el trajecte fins Tarragona sense adonar-me’n. Sempre que arribo a la benvolguda capital, convido a vindre records del temps d’estudiant, i fins i tot em sembla veure entre la gent que passeja per la Rambla el noi que vaig ser.
Instal·lem l’equip de música a la Biblioteca, i amenaça, com sempre, el dubte si vindrà gaire públic, i assagem excuses: la calor, el mes de juny, les dificultats d’informació... Però a poc a poc s’omplen les cadires, i n’han de portar més i es produeix el miracle: gent dempeus al darrere! Entre els assistents, bons companys i amics de lletres com la Coia Valls, el Xulio, el Francesc Valls Calçada, i amics de fa tants anys del meu poble, i blocaires estimats, com sempre donant-me suport.
I la màgia s’inicia amb els dits del David sobre la seva guitarra, i les meves paraules creixen, ballen per damunt les notes que ha composat i, de reüll, per no contagiar-me massa, veig cares que s’empocionen. Ja fa dies que ho dic, cada cop m’agrada més llegir els meus contes que escriure’ls, i la música del David fa que el plaer es torni inoblidable.
Els altaveus de la Biblioteca avisen que falten cinc minuts per tancar, però em queda encara un conte i la bateria final de nanocontes d’amor. I la gent s’ho deu passar bé, perquè en demanen un altre pel qual David improvisa la música. Ja ho avisa la Coia en un comentari al facebook “aquest noi és un geni”, i té raó.
Tornem cap a Tortosa amb el sol de cara que intenta enlluernar-nos. Ens aturem a mig camí per reposar combustible: només per al cotxe; nosaltres hem omplert el dipòsit d’energia abans.
.
Al blog de la benvolguda Jaka trobareu el seu comentari del recital.
Gràcies al Xulio per les fotos.

Llèpol

Definitivament abandona la dieta, les dietes, i assumeix el seu rol de llèpol de la vida.

Desdefinicions, replay

zerotisme. Que provoca una excitació nul·la.
utopista. Autopista sense peatge.
sucrealisme. Tendència artística que tendeix a endolcir la realitat.
sementiri. Lloc on els espermatozous reposen a la fi dels seus bellugadissos dies.

01 de juliol 2012

Por?

Passegem pel parc. Sona llunyà i fort un tro. El meu fill s'agafa de la mà. "Tens por?" Contesta que no. Jo tampoc.

La nevada del cucut, de Blanca Busquets

Algun dia, llibres com Solitud, de Caterina Albert, o Pedra de tartera, de Maria Barbal, per exemple, només seran un bon document per recordar la marginació, el rol d'inferioritat que antigament la societat reservava a les dones. Algun dia. Les coses milloren, és evident, però al segle XXI, els telenotícies i llibres com el de la Blanca Busquets ens recorden que encara queda molt camí.
La nevada del cucut ens presenta dues dones allunyades per un segle de distància, la Tònia i la Lali, però unides per situacions de marginació i rescatades en gran part per la seva passió: l'escriptura.
La Tònia viu a principis del segle XX, en una ambient rural de muntanya. No pot triar el seu matrimoni, no pot escollir la seva vida, i escriu d'amagat perquè aquesta mena de coses eren vistes de forma sospitosa llavors.
La Lali, cent anys després, es veu assetjada ja des de l'escola, d'una forma tan cruel i injustificada que la marcarà per sempre.
Només elles saben llegir la realitat en unes pintures que per tothom no són altra cosa que taques. Els papers que ha escrit durant tota la seva vida la Tònia, sovint d'amagat, les uniran.
A l'estil que ens proposa la Blanca, les veus dels personatges es fonen amb la de les narradores, sense discontinuïtat, com un tot, com un fil de pensament que les fa més vives.
Les paraules escrites se'ns mostren com a salvadores, i els silencis, com a culpables.
L'obra va guanyar el Premi Llibreter 2011.

Més comentaris sobre el llibre al blog de David Madueño, de David Serrano, de L'espolsada llibres, de l'Espai de llibres.
Us deixo amb la lectura d'un fragment.