27 d’agost 2014


Ha estat difícil abstreure’s d’aquesta responsabilitat i de la pressió a què el va sotmetre la família de ben petit. Treia excel·lents en conducta (no es recordava una tara així a la família des de temps immemorials), i això li va costar perdre el regal promès de la bicicleta any rere any. Els caps de setmana, si son pare no tenia algun cop previst, l’havia d’acompanyar al metro on l’obligava a fer pràctiques de carterista. Però no se’n sortia, i quan li assenyalava la víctima propícia, sovint un jubilat amb la paga del mes sota el braç, la suor començava a rajar-li cara avall, li tremolaven les mans, i les dents li petaven amb un crec-crec patètic. Però el pitjor era patir la decepció dels ulls de son pare clavats al clatell. Després, a casa, li tocava passar vergonya, sopar amb el cap abaixat, i anar a dormir sense mirar la tele. Però si en feien una de gàngsters li aixecaven el càstig, i no paraven de dir-li que es fixés bé en tots els detalls, que s’espavilés d’una vegada.
.
Fragment del conte "Destins", inclòs al recull Una sortida digna.