31 de desembre 2016

Repàs de 2016

Tal dia com avui, sempre m'agrada mirar la vista enrere i fer un repàs de tot allò que he fet durant l'any, com una mena de teràpia contra les desesperances que amenacen de tant en tant, i com a punt de partida per començar amb força l'any nou. 
Més que un any, ha estat un estrany. He escrit poc, almenys en aparença, i m'he agafat una mena de vacances d'escriptor, que no han estat absolutes, perquè un mai deixa de ser escriptor. No m'he centrat en cap projecte creatiu que requerís constància i dedicació. He escrit només set contes (poquíssims quan alguns anys n'he fet més de trenta), i d'aquests set, cinc han estat per encàrrec: per als contes a la carta, i per al recull del Museu d'Art Modern de Tarragona. A més, però , he escrit nanocontes, aforismes, versos inconnexos, articles d'opinió, i fragments de dietari, un gènere que cada cop m'atrau més, i he deixat que alguna idea de novel·la vagi madurant dins del cap a foc lent. En resum, textos que em permetien divagar d'un lloc a l'altre. En canvi, he publicat molt (he collit el treball d'altres anys): dos llibres en solitari, i un tercer que ja tinc a mans, però que, per tàctiques editorials, no es distribuirà fins al febrer.
I us deixo ja amb el meu resum literari de l'any:
.
-Publicació del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions)
-Publicació de la primera novel·la, El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), guanyadora del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre
-Presentacions dels llibres a Vinebre, Tortosa, Cornudella de Montsant, Móra la Nova, Tarragona, L'Ametlla de Mar, Barcelona, Amposta, Mont-roig, Fira Literària de Jesús, Fira del Llibre Ebrenc, Vall-de-roures, Gandesa, Ulldecona.
-Accèssit al Premi de Novel·la Breu de Mollerussa, amb El calaix dels vols perduts.
-Guanyador del XXII Premi Terres de fang, categoria poesia, amb Sota la pell hi ha carn encara.
-Participació a l'obra col·lectiva El temps (que passa), amb un recull de nanocontes.
-Participació al llibre 40 Art i Lletres. Una visió literària de 40 anys de creació artística (1976-2016).
-Participació a la revista commemorativa de 20 anys d'Amics dels castells.
-Participació amb articles d'opinió al periòdic Cop d'ull, i les revistes digitals la Marfanta i Segle XXI.
-Organització de la 9a Jornada Literària de Cornudella de Montsant.
-Impulsar les trobades dels diLLUMS d'Arts al Forn.
-Co-coordinar les 10 trobades anuals del Club de lectura de Tortosa.
-Guió i presentació del programa de tv Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre.
-Club de lectura de Campredó.
-Participació a la Copa de lletres de Riba-roja d'Ebre.
-Xerrada a la Filmoteca de Catalunya.
-Dia mundial de la narració oral a la Biblioteca de Móra la Nova.
-Visita a l'Institut Cristòfol Despuig.
-Xerrada sobre literatura glocal.
-Participació al forum de literatura rural a Ulldecona.
-Participació a la trobada de Retrats ebrencs.
-Participació a la ruta literària Gerard Vergés.
-Lectura de contes acompanyat d'Albino Tena a la guitarra a Vinebre i a Campredó.
-Jesús Fusté edita el CD Cruïlles que inclou la cançó Vaig, que hem escrit a mitges (la lletra).
-Escriptura a quatre mans de la lletra de la cançó Un escriu, de Jesús Fusté, i presentació al Festival Músiques de Cruïlla de La Sénia.
-Participació a l'Homenatge a la gent gran de Cornudella.
-Participació a cloenda Taller de Cinta Dalmau a Tortosa, acompanyant a Albino Tena.
-Escriure uns quants Contes a la carta per a regalar.


Bon any

S’acosta un dels meus moments preferits del cicle anual: cap d’any.
De petit el vivia excitat de ser testimoni d’un moment històric que em semblava fascinant, i gaudia del privilegi d’estar despert fins tard mirant el programa televisiu estrella de l’any.
De jove, em deixava portar per una rauxa moderada acompanyat dels amics, de les nostres cançons, amb petons amb gust d’un cava que, a poc a poc, anava pujant de preu i qualitat, primer en magatzems i baixos foscos que recordo amb tendresa, i després en restaurants de poble amb caliu quasi familiar.
I des de fa vuit anys, en estricta intimitat familar, fent que cada cop costi menys mantenir despert el nostre fill, que no menja encara raïm, però que fa dels seus riures sonores campanades.
I sempre, sempre (menys un cop d’infaust record durant la mili a Melilla), esdevé un instant ple de màgia per a mi.
No m’enganyo, ja sé que es tracta d’un canvi de cicle arbitrari, i no sóc tan innocent com per fer-me indefensos propòsits. Tots els dies són bons per a iniciar nous projectes, per posar fils a les agulles, per a embastar vestits que ens quedin bé, però aquesta nit el calendari ens fa una guerxada i ens brinda una oportunitat que jo accepto de bona gana. Els dies previs preparo noves carpetes i arxius, endreço taules i papers, i miro de netejar-me de pensaments foscos. Vull tonar a ser xiquet, il·lusionar-me amb el canvi instantani de la xifra de les unitats, la més humil i senzilla de totes, la més humana.

 Bon any a tothom, i que no us manqui força per lluitar pels vostres somnis, i que les vostres realitats esdevinguin desitjos.

Alimentació pastívora

Hora de dinar. Menjo enciam. El nostre fill em mira i li pregunto si en vol. Fa cara de fàstic. Diu que ell és més aviat carnívor i pastívor.

30 de desembre 2016

Punt i a part al Taller d'Art de Cinta Dalmau



Acaba l’any amb la cloenda del Taller d’Art de Cinta Dalmau a Tortosa, que posa punt i a part a una iniciativa privada que amb entusiasme ha contribuït a revitalitzar el nucli antic de Tortosa i oferir el seu espai per a exposar tota mena d’obres d’art i fer activitats culturals.
Durant aquests 10 anys i he participat alguna vegada, fent lectures de textos meus o d’altres.
Albino Tena ha estat l’encarregat de cloure aquest període (que segur que tindrà continuïtat d’una manera o altra, segons ja ens ha infomrat la mateixa Cinta Dalmau) amb un petit concert, i atesa la nostra bona complicitat, m’ha convidat a llegir alguna cosa mentre m’acompanyava, improvisadament, a la guitarra. He llegit un dels meus poemespreferits de Gerard Vergés, un parell dels inclosos al recent Premi Terres de Fang.
Punt i a part que esperem que no sigui llarg, perquè necessitem d’espais i d’entusiasmes com el que ens regala la Cinta.
Gràcies per aquests deu anys.

(Fotos del sempre atent Joan Panisello)
Curiosament, al fons de les fotos, es veu un text de Zoraida Burgos que es titula Interconnexions. Això és el que ha passat al Taller aquests 10 anys, i el que m'uneix a l'Albino.

Jugant a metges

Juguem a metges amb el nostre fill. Vaig a la seva consulta/habitació amb mal de genoll. M'aplica una teràpia peculiar: em vacuna contra la ràbia i la leishmaniosi. 
Funciona; em trobo millor.

Jugues?


29 de desembre 2016

Gràcies, Vinebre


L'agost passat, en motiu de la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic a Vinebre, durant l'acte d'entrega del següent Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, la regidora de Cultura, Rosa Maria Pros Jordà, em va demanar un article per a la revista loca La Caragolera, que ha sortit aquest mes de desembre. L'article es titula "Gràcies, Vinebre", i us el transcric:
.
24 d’agost de 2016, torno a Vinebre a la festa d’entrega del Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. Ja han passat dotze mesos molt de pressa, tot i que si mires enrere pel retrovisor del temps, t’adones de quantes emocions has viscut pel camí. L’any passat tot fou molt diferent; arribava amb la incertesa del finalista aspirant al premi, feliç ja per aquesta alegria que em donava la meva primera novel·la, després de 10 llibres publicats. El neguit, els nervis, el misteri… no em deixaven assaborir amb tot detall l’acte. Intentava deixar-me portar, però era impossible.
Enguany ha estat molt diferent. Les primeres vegades tenen quelcom de màgic, d’innocent, de misteriós, però a les segones aprofites l’experiència anterior per a gaudir de forma més profunda cada moment. Quan arribes per segona vegada a un poble, aparques sobre segur, ja coneixes una mica els carrers i els carrers sembla que també et reconeguin, i això et fa sentir segur, com el fill pròdig que torna a la llar. L’any passat ja coneixia a molts dels assistents a la festa, però enguany més, i això és un bagatge que he d’afegir a la llista d’agraïments a Vinebre. Trobo mirades de complicitat, gestos de benvinguda, copes de vi que dringuen amb sabor del poble. Descobreixo amb goig l’edifici renaixentista de ca Don Joan, restaurat amb gust i delicadesa, i em creix la saliva imaginant-me un dia llegint alguna dels meus relats en aquest espai; descobrir espais és també descobrir emocions.
Des d’allí ens dirigim en comitiva cap al sopar, sota els papers de colors que engalanen els carrers vestits d’estiu. La regidora de Cultura, Rosa M. Pros, dóna inici a l’acte, que s’enceta amb una agradable sorpresa: els ballarins Aina Lanas i Lulien Rossin interpreten la peça Aura amb El nostre pitjor enemic a les mans, mai abans m’havien ballat un llibre! Gràcies de nou a Vinebre.
A continuació em toca a mi, com a guanyador de l’any passat, fer la presentació oficial del llibre. Parlo una mica de la trama de la novel·la, que per a mi no és l’essencial. L’excusa del llibre és el trasllat d’un exdictador a una illa apartada. La tasca de vigilància d’aquest general s’encomana a un comandant, l’autèntic protagonista del llibre, un personatge perdedor, secundari, irrellevant, a qui encomanen la missió precisament per aquestes característiques.  És un típic personatge que habita els meus contes, indecís, amb sentiment de culpa i baixa autoestima, una d’aquestes persones que esdevenen invisibles a la societat. Però la societat potser no en té tota la culpa, i ells també són responsables, com tothom ,de tot el que els passa. Els meus contes, i aquesta novel·la, són un homenatge a aquesta gent, una manera de fer-los visibles.
Després, gaudeixo de la rodonesa de la taula, del menjar, de la beguda i, sobretot, de la conversa, mentre comprovo que algunes fotos de la meva intervenció ja circulen per les xarxes socials, amb una immediatesa que encara em provoca vertigen (el vertigen del trapezista, potser). No em queixo, jo tampoc me n’estic de contribuir a aquest fenòmen, però procuro, també, reservar-me un temps i un espai, dies després, per reflexionar amb calma sobre les meves activitats, tant públiques com privades; els mitjans que tenim a l’abast dels dits són llepolies per a la velocitat, però no hem de perdre els moments de serenor per mantenir l’equilibri (l’equilibri del trapezista, potser).
Finalitzat el sopar que transcorre amb calma estival, arriba el moment decisiu de la nit. Sílvia Veà, membre del jurat del premi, s’aixeca per a llegir l’acta. Recordo perfectament aquest moment l’any passat, com ella va agafar els papers entre les mans i com, una dècima de segon abans de llegir el veredicte, em dedicà una mirada i un somriure que no pogué reprimir més, després de tota una nit dissimulant. La guanyadora ha estat Mireia Vancells, amb l’obra L’encàrrec. Reconec la seva cara de sorpresa, d’il·lusió. Em solidaritzo amb els seus nervis, m’identifico amb les escasses paraules que pot pronunciar; poques, però sentides i plenes d’agraïment; no pot dir gaire cosa més, ho sé, deu ser un ritual que es repeteix ant rere any, i ja en van trenta-quatre. Gràcies de nou, per cert, Vinebre.
Tanquen els parlaments l’alcaldessa, Gemma Carim, que juga amb les paraules ebrenques que encapçalen les taules del sopar, i el conseller de Cultura, Santi Vila, que subratlla la importància de la cultura com a riquesa del nostre país, i ens parla d’aquella especial complicitat que es crea entre lectors quan comparteixen les emocions d’un llibre.
Per a arrodonir l’acte, una nova sorpresa: l’actuació de la jove violinista Jennifer Panebianco, que es posa tots els assistents… anava a dir a la butxaca, però millor, al cor. Mentre ella toca, juraria que ningú no respira.
Però no acaba aquí la nit. Llavors, desfilada de gent que em demanen que els dediqui el llibre. M’entendreix quan algú m’ho demana si us plau, o afegeix un, “si no és molèstia”. Sovint penso que es té una imatge equivocada dels escriptors, i no s’acaba d’entendre el plaer immens que ens representa el contacte amb els lectors.

Avantatges de venir per segon cop a Vinebre: havia deixat aparcat el cotxe a prop. Una mica cansat, condueixo sense pressa camí de Tortosa. La meva dona posa música, cap en concret, la que surti per la ràdio. M’acompanya la nit, els pensaments, les emocions, i l’esperança de tornar a donar gràcies a Vinebre, un dia.

28 de desembre 2016

Joanjo Garcia a Tens un racó dalt del món



Joanjo Garcia és l'últim convidat de 2016 a  Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Repassarem la seva premiada trajectòria i ens centrarem en les seves dues darreres novel·les: El temps és mentida, on a través d'una singular estructura ens parla del terrible silenci social que ha envoltat un tema com els maltractaments, i Arribarà el dematí,  ambientada al present més actual del famós Procés català, vist des d'un punt de vista valencià, entre moltes altres coses.  
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: Cendra, de Sílvia Mayans; Sense cadàver, de Fàtima Llambrich; No surtis de nit, d’Eulàlia Canal i Glòria Marín; L’aventura de la vida, d’Eudald Carbonell, amb il·lustracions de Pilarín Bayès
El programa es podrà veure en directe els dimecres 28 de desembre i 4 de gener, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament a Youtube

27 de desembre 2016

25 de desembre 2016

Catàleg d'imaginació en colors


Catàleg d'imaginació en colors. La llibertat dels d'ulls de nen.
.
Vist a l'Escola Sant Llàtzer

24 de desembre 2016

23 de desembre 2016

El temps

El temps passa.
El temps pesa.
El temps imposa.
El temps empassa.

El nostre pitjor enemic, al Cafè literaria de Ràdio Móra la Nova


Ja podeu escolar en aquest enllaç l'entrevista que Paco Sanahuja em va fer per al programa Cafè literaria, de Ràdio Móra la Nova, parlant d'El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions).

22 de desembre 2016

gotes de mandarina


Fa  uns dies us informava del XXII Premi Tarra de fang de Deltebre que vaig rebre per l'obra Sota la pell hi ha carn encara.
Avui us mostro un dels dotze poemes inclosos a la selecció que va obtenir el premi.

20 de desembre 2016

VIII Mostra oberta de poesia a Alcanar


Ja podeu participar a la VIII Mostra oberta de poesia a Alcanar.
Informació d ele sbases en aquest enllaç.

Conte de nadal, amb Gianni Rodari


Tres anys seguits ja és tradició nadalenca consolidada. Un cop més, Sílvia Tejedor em convida a llegir un conte de Nadal a la Cadena Ser Ebre, i com sempre m'acullo a un dels meus llibres preferits: Contes per telèfon, de Gianni Rodari. El 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, i el 2016, Fris, fras, frus.
Amb ells us desitjo bones festes, que la vida us regali molta il·lusió, i viceversa.

La pell


No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"Com tants i tants enamorats des dels inicis dels segles, s’havia fet la il·lusió que el destí era el seu còmplice, un cupido que s’encarregava de mantenir-los units, tot i que a certa distància. Un estret passadís els separava a la botiga, una fràgil i casta frontera entre la secció de roba interior masculina i la femenina. El mitjó observava les mitges per una escletxa oberta estratègicament entre les lleixes del davant. A través d’aquesta finestra quasi sentia la fragància que el transportava, en somni, a la terra promesa; i el tacte sublim i delicat que el feia tremolar només de pensar-hi. I és que la fantasia és poderosa, sobretot quan s’alia amb la passió."
.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

19 de desembre 2016

Sobre el XXII Premi Terra de fang de poesia





El passat 16 de desembre em van atorgar el XXII Premi Terres de fang de Deltebre, en la categoria de poesia.
Tots els premis són especials, però ja n'havia obtingut com a contista, com a nanocontista, com a novel·lista, com a blocaire, i pel conjunt de la meva activitat cultural, i me'n faltava un de poesia per a arrodinar el cercle, i ser premiat en el primer gènere en què vaig escriure ja en època d’estudiant.
He rebut el premi per una dotzena de poemes embolicats amb el títol "Sota la pell hi ha carn encara", i que només són una selecció d'una obra més àmplia de 52 poesies, escrites en prosa de forma impulsiva, des de la pell, quasi sense aturar-se a pensar, ni a decidir. Simplement posava música instumental que suggerís emocions, i em deixava portar; molt sovint, la música era de l’amic Albino Tena.
Després d’haver-me presentat a molts certàmens poètics en diverses obres, rebo el premi per aquesta lírica visceral i improvisada.
Dono les gràcies al jurat, format per Belinda Roca, Mariola Castaño i Carme Abril, que l’ha escollit entre les cinquanta-una obres presentades, i n’ha destacat els colors, i les sensacions que els han fet arribar les coses senzilles, humils i quotidianes de què parlo: del raig de llum que travessa la finestra, de la forma de plegar els mocadors, de gotes de suc de mandarina sobre el marbre de la cuina, del roig de les cireres, del blanc de la calç…
Per a la meva intervenció a l’hora de rebre el premi, m’he preparat unes breus reflexions sobre el nom del certamen, Terra de fang, que us transcric:
El fang és un element senzill, humil.
Lo riu és vida, i el fang, també.
El fang embruta, i als xiquets els agrada embrutar-se amb el fang.
El fang és mal·leable, pots crear quasi tot el que vulguis; com les paraules.
Les paraules, la literatura, la poesia, emocionen, com el fang tractat amb les mans.
El ceramista Joan Panisello va dir-me fa uns anys, quan travessava una fase molt creativa: “no em trec el fang de les ungles”. Jo no me’n trec les paraules.
.
I per a acabar, faig el que més m’agrada, llegir un fragment de l’obra, escollit a l’atzar d’entre els dotze poemes, que faig triar, juganer, a la Laura Borrràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, present a l’acte tot i la pluja, tot i que a la mateixa hora tingui lloc un dels esdeveniments més importants de l’any a la literatura catalana, com és la Nit de Santa Llúcia, cosa que diu molt de la seva implicació i del seu compromís.
Més tard, ella dirà unes paraules, i jo preparo paper i bolígraf, perquè sempre diu coses interessants, i emocionants, i que fan estimar la literatura. Per exemple, comenta que una periodista li va pregunatar a Louis Armstrong què era el jazz, i ell va respondre que, si ho havia de preguntar, és que mai no ho entendria. Una cosa similar passar amb la poesia, que la Laura defineix com l’última casa contra la intempèrie de la vida.
I per a acabar-ho d’arrodonir, l’acte conclou amb un petit concert de Montse Castellà, que s’inicia amb la que potser és la seva cançó bandera, És com un miracle; una cançó que sempre m’emociona, perquè tinc l’honor de compartir l’autoria de la seva lletra letra amb Gerard Vergés i Desideri Lombarte.

I mentrestant, queia la pluja.

En la modalitat de prosa, el guardó va ser per l'autora Asunción Cesena Caparrós, de Mataró, per la seua obra titulada Un dubte. En l'apartat de premis especials als autors de Deltebre, l'obra titulada El gambusí Martí, de Rosa Queral, es va endur el premi a l'autor local i en categoria juvenil L'hola i adéu, d'Alba Múrcia Navarro i No hi ha finals feliços, de JenniferBohiguesBajador van ser les obres guanyadores. El Premi cartells va ser per Maria Sánchez Caballé, de L'Ampolla.

Més informació als següents enllaços:
Canal 21 Ebre
Cop d'ull
ebredigital

El foc

Fa uns dies explicava la meva partici`pació al llibre col·lectiu 40 Art i Lletres, una visió literària de 40 anys de creació artística, en motiu del 40 aniversari del Museu d'Art Modern de Tarragona.
Avui us deixo amb la lectura del meu text, titulat "El foc", inspirat en una obra de Carles Amill.


18 de desembre 2016

La ferocitat, de Nivola Lagioia


La ferocitat, de Nivola Lagioia
Edicions Bromera, 2016 
Sinopsi

Una nit calorosa, els fars d’una furgoneta ensopeguen amb una jove que camina per la carretera, nua i coberta de sang. És Clara, filla del poderós constructor i especulador Vittorio Salvemini. Al cap d’unes hores, la troben morta, i oficialment es considerarà un suïcidi. Però ho és realment? Estava Clara vinculada amb els negocis del pare? I la relació amb els germans −especialment amb Michele, enigmàtic i rebel− pot haver-hi exercit un paper determinant?

17 de desembre 2016

Cau la llum, de Jesús Fusté

Si em seguiu de fa temps, coneixereu la meva debilitat pel músic i cantautor Jesús Fusté. Ara està promocionant el seu tercer disc, Cruïlles, i Cau la la llum és possiblement la meva cançó preferida. 
La cançó sembla fràgil, delicada, i em manté l'ànima penjada del fil de la seva veu fins quasi l'infinit.

Cançons per somriure, de Noé Rivas


Cançons persomriure, de Noé Rivas, amb il·lustracions de Montse Ginesta
Baula Edicions
Sinopsi

Cançons per somriure ens convida a potenciar l’alegria i l’optimisme, a incrementar el bon humor. Descobrint les pàgines del llibre i escoltant el CD, tothom podrà viure una bona estona de relaxació, de bon humor i de complicitat. Melodies senzilles per poder ser compartides en família, a l’escola, als centres de lleure. Creades amb il·lusió i imaginació per provocar petits instants de felicitat.

16 de desembre 2016

Guanyador dels XXII Premis Terra de fang (poesia)


Em plau compartir que avui m'han atorgat el XXII Premi Terra de fang, categoria de poesia; una magnífica manera d'acabar aquest 2016.
Tots els premis són especials, però ja n'havia obtingut com a contista, com a nanocontista, com a novel·lista, com a blocaire, i pel conjunt de la meva activitat cultural, i me'n faltava un de poesia per a arrodinar el cercle, la famosa cirera del pastís amb el gènere possiblement més difícil.
He participat amb una dotzena de poemes embolicats amb el títol "Sota la pell hi ha carn encara", i que només són una selecció d'una obra més àmplia de 52 poesies. Espero que es vegin publicades en un futur no gaire llunyà.
Ja vaig participar a l'entrega de premis fa cinc anys, aquell cop acompanyat a la guitarra de David Espinós, i ara hi torno per a recollir un premi que lluiré amb orgull.


Emigdi i jo


Aquest vespre havia d’estar (no, havia; volia) a Campredó, en motiu del nomenament d’Emigdi Subirats com a escriptor de capçalera de la Biblioteca Manuel Pérez Bonfill.
Fa dos o tres setmanes em va demanar la meva participació per tal de fer una petita xerrada sobre la seva obra. Però al final no hi podré anar, i em sap greu; no perquè senti una mena d’obligació d’anar-hi, sinó perquè em venia de gust. No hi puc anar per un bon motiu, i abans de comunicar-li ja sabia que no s’ho prendria malament; al contrari, estava segur que se n’alegraria per mi. L’Emigdi i jo no necessitem anar amb pretextos ni fem res per compromís; sabem que podem comptar l’un amb l’altre, de forma sincera.
La nostra relació començà fa onze anys. Ens vam conèixer (com no podia ser d’una altra manera) a la presentació d’un llibre de Francesca Aliern, Paquita, a l’antiga llibreria del Temple de Tortosa. Jo ja tenia referències seves pels articles que publicava a la web de llibresebrecs. Vam simpatitzar de seguida. Ens uneixen moltes passions: per la literatura en general i per la literatura ebrenca en particular, i per la llibertat del nostre país, entre d’altres. I una ferma mania d’embolicar-nos en mil projectes per fomentar la cultura, o simplement per a gaudir-ne. Ja és impossible citar les ocasions en què hem col·laborat. És fàcil; només cal un missatge, una trucada, un whasapp, i ja hi som.
La seva necessitat d’escriure, novel·la, conte, o poesia, només és una cara de la seva tasca, potser la més oculta, perquè la faceta com a treballador infatigable, articulista, biògraf, presentador, i tot el que convingui, és d’una talla comparable amb ben pocs, que ja ha rebut diversos i merescuts premis.
Té una fidelitat inquebrantable a les seves idees, però això no li impedeix treballar amb quasi tota mena de gent, sempre que no es traspassin determinades línies roges que la seva dignitat no li permet.
Capacitat de treball, memòria enciclopèdica, passió, tossuderia (no com a sinònim d’obstinació, sinó de tenacitat) i generositat, només són algunes de les seves virtuts. I l’amor per la família, i pels amics. Perquè amb l’Emigdi, sobretot, som amics, i em satisfà haver-lo abraçat en moments de dolor, i compartir les seves alegries, i les meves.

Per això, en certa manera, jo avui seré amb ell, i ell amb mi. Amb fidelitat, amistat i estima, per sempre.

15 de desembre 2016

L’ungla i la carn, d’Isabel Salvat


Cossetània Edicions, 2016
Sinopsi

El territori d’aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís, han trobat un noi mig colgat de terra, sense un testicle i estrangulat. L’any 1861, al mateix lloc, van fer malbé una noia i la van tirar a un pou. Entre un assassinat i l’altre han passat molts anys i moltes altres vides. El recull es passeja per tots aquests anys i en sec es detura. Els vint-i-nou contes del llibre, en què aquestes vides es troben i es perden, estan arrelats dins el mateix lloc, dins la infància, una ferida oberta, una esgarrapada al cor.
Fer de les teves passes el meu camí,

del teu camí, les meves passes.

14 de desembre 2016

Llibres recomanats in situ


Vagarejo per la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa. Em suggeriexen que podria enganxar algun post-it amb comentaris sobre alguna llibre. No acostumo a desatendre peticions tan llamineres. N’escric tres, de moment, damunt de llibres d’autors que m’agraden molt, i després m’adono que tots tres llibres són de narrativa breu, però gran, contes, dietaris, emocions sàviament concentrades: Tardets, d’Agustí Clua; L’incert alberg, de Josep Igual, i Nens de llet, de Damià Bardera.

No cal dir que és una extensió que estimo, uns autors que em fan sentir.

No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"Conviure dins d’un espai limitat durant tant de temps crea vincles especials. Les hores mortes passen millor si es poden compartir experiències, i ja se sap que cadascú exagera a la seva manera els viatges que ha realitzat, la duresa dels camins trepitjats. Les aventures viscudes s’inflen de forma desproporcionada; d’aquesta manera, córrer rere un autobús esdevé una epopeia, i pujar quatre trams d’escales, una proesa inigualable.
Un dels temes que mai no falta en les seves converses són les xafarderies de torn: com ara si un dels membres d’una parella s’ha embolicat amb un altre, o si algú amaga, avergonyit, un forat a la punta del dit. Tots tenen unes sabates preferides, amb les que se senten més còmodes, i en aquest sentit acostumen a coincidir bastant en els gustos. Si uns mitjons repeteixen massa sovint fent parella amb determinades sabates, comença a créixer la flama de l’enveja i els perjudicats es queixen de favoritismes."
.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

Pilar Romera a Tens un racó dalt del món



Pilar Romera és la primera convidada de l'any a  Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Després d'un llarg parèntesi, aquesta autora natural de Riba-roja d'Ebre ens presenta el seu tercer llibre, Li deien Lola, una novel·la ambientada a finals de segle XIX, on la Dolors, una dels molts personatges femenins  de gran potència que viuen al llibre, ha de marxar del seu poble vora l'Ebre, sobrevivint als abusos a què era sotmesa la seva classe social, i fa cap a la Barcelona més convulsa de l'època on brillarà amb llum pròpia gràcies a la seva gran arma que, alhora, ñes la seva perdició: la bellesa.  
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: La ferocitat, de Nivola Lagioia; Llits a la intempèrie, textos en pro dels refugiats, de Bel Olid, Montse Farrés, Txell Granados, Marta Magrinyà, Agnès Toda i Fina Veciana; Terres de l’Ebre i Matarranya, de Vicent Pellicer; i Tres històries de gat, de Ricardo Gómez
El programa es podrà veure en directe els dimecres  11 i 18 de gener, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament a Youtube

Josep Igual a Tens un racó dalt del món



Josep Igual torna a Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Sempre és un plaer coincidir amb Josep Igual en moltes activitats culturals ebrenques i compartir tertúlia àcido irònica. Aquest cop, davant les càmeres, parlarem dels seus dos últims llibres publicats: la novel·la Música secundària, on ens mostra com a protagonista un músic que als anys vuitanta es guanyava la vida, de la forma més digna possible, tocant el teclat per la perifèria territorial, i no tant territorial. I comentarem també el dietari L'incert alberg,  potser el gènere que Josep Igual més domina o que, almenys, amb què més ens mostra el seu tarannà inconfusible. 
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: Cinc cadàvers, de Josep Franco; Llegendes deboletaires i altres llegendes de muntanya, de Jordi Cantavella; A punt d’estrena, de Mari Carmen Roca; La novel·la d’Albert Puig, d’Albert Mestres.
El programa es podrà veure en directe els dimecres 14 i 21 de desembre, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament a Youtube

13 de desembre 2016

Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats


Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats, de Bel Olid, Montse Farrés, Txell Granados, Marta Magrinyà, Agnès Toda i Fina Veciana
Silva Editorial, 2016
És un llibre i també un gest solidari —“una gota dins l’oceà, només, però què es l’oceà, sinó una immensitat de gotes” —subratlla Bel Olid, prologuista d’aquesta obra original i inèdita.
En una acció conjunta contra la injustícia, el col·lectiu literari i amical 5J —integrat per Montse Farrés, Txell Granados, Marta Magrinyà, Agnès Toda i Fina Veciana— ha compost uns nous escrits que transiten per gèneres diversos: poesia intimista, dietari de ficció, relat èpic i de denúncia, literatura social, històries de la Història... És la raó que percep la desraó i, sense encotillar-se al referent o al lloc comú, expressa aquesta ruptura de manera artística i polifònica multiplicant així formes i significats.

Els guanys d’aquesta edició aniran destinats a l’ONG Stop Mare Mortum, una de les organitzacions que treballen a la Mediterrània per ajudar les persones refugiades i, alhora, per la recerca de noves maneres de plantejar els conflictes entre pobles i les polítiques migratòries.
Presentació: 14 de desembre, a les 20.00 h., a al Centre d'Art Cal Massó, de Reus
La memòria és fràgil; la desmemòria, trencadissa.

12 de desembre 2016

No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"El sol travessa sense compassió la tarda, nua de núvols que amoroseixin d’ombra la calor. Son pare s’ha quedat adormit al sofà mentre mirava el  Tour de França, i els roncs se senten de tota la casa.  Avorrit, Néstor mira pel balcó, amb la barbeta recolzada a la barana, fent-se llàstima a si mateix, imitant, sense voler, la cara de pena dels geranis que reclamen la ració d’aigua diària. Sa mare, que sempre s’avança als neguits de tot ésser viu que està al seu càrrec, acut amb una regadora i s’inventa una pluja petita que cau dolça damunt dels testos. Son fill es fa l’interessant i simula que no l’ha vist. L’olor de les flors, agraïdes, omple el vespre, i un raig d’aigua, que sa mare desvia amb tota la intenció, mulla els peus del Nèstor, que no pot evitar posar-se a riure."

.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

El nostre pitjor enemic, recomanat de tardor


La web Surtdecasa recomana les millors novetats ebrenques de tardor, entre les quals es troba El nostre pitjor enemic.
Gràcies.

11 de desembre 2016

El nostre pitjor enemic, fragment

"Gira el pany amb precaució, com si premés la mà de porcellana d’una nina antiga, d’aquelles que obren els ulls quan es mouen per simular que estan vives."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. 111 minificcions per a s malalts del fantàstic. De Sergi G. Oset


Hipermatrònic,l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund. 111 minificcions per a s malalts del fantàstic. De Sergi G. Oset
Orciny Press
Sinopsi
Un homenatge als gèneres fantàstics per part d’un mestre de la microficció, en una obra que transita una via encara no explorada a la literatura catalana.

Els cent onze microrelats d’aquest Hipermatrònic estan influenciats pel cinema de culte, els còmics, la literatura fantàstica i el rock ‘n’ roll. L’autor agafa aquestes influències, les fica a la batedora i extreu una cosa nova, palpitant i viscosa capaç de deixar un rastre al cervell del lector del que difícilment es podrà desfer. En paraules del mateix autor: «Què és, en essència,Hipermatrònic? És l’ús de la metàfora, de l’el·lipsi, de l’estructura curta i acotada, de la intensitat, del joc lingüístic, de l’ambigüitat, del doble sentit, de la paradoxa i, fins i tot, de la paròdia dins de la composició literària per tal de trencar els referents del fantàstic i recompondre els fragments resultants en un nou ésser diferent, en part, mutant, en part, criatura de Frankenstein, en part, pallasso assassí».

10 de desembre 2016

No és la derrota, sinçó el vent (fragment)


"Sempre suspèn l’examen teòric d’encanteris, i al pràctic fa autèntics disbarats. Quan agafa la vareta o obre la capsa de pols màgica, provoca el pànic al seu voltant; tots els companys s’amaguen davall la taula, i la professora li dóna instruccions des de ben lluny, amb una carpeta per cuirassa. I és que quan la Maribruna es posa en acció, pot passar qualsevol cosa: el curs anterior, convertí una mosca en un drac de sis potes, constipat per a més dades, que cremà les cortines d’un esternut, i a un company que va tornar invisible sense voler encara l’estan buscant.
.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

El bon humor del llop gris, de Giles Cali


El bon humor delllop gris, de Giles Cali, amb il·lustracions de Ronan Badel
Baula Edicions
Sinopsi

Un matí, el llop gris es va despertar de bon humor, de molt bon humor. Decidit a gaudir d’un dia radiant, el llop gris va sortir a caçar alguna cosa per menjar. Un moltó inofensiu, una mare truja amorosa, un be mansoi i un cavall vell el faran adonar-se que hi ha dies que és millor quedar-se a casa.

09 de desembre 2016

No és la derrota, sinó el vent (fragment)


"Ella no suporta les molles a les tovalles, ni ell que estigui encesa la llum del passadís. Ella es crispa si troba buida la sucrera, ell si s’acaba el rotlle de paper.
I així discuteixen una mica cada dia, a petites dosis que encara no són letals. Si es gravessin en vídeo i se’l miressin junts al cap d’uns dies (no de seguida, quan la discussió encara és calenta), s’avergonyirien i se sentirien ridículs. Però la vida corre sense treva, no es por prémer un botó de pausa per observar una imatge amb deteniment. Fer marxa enrere només està en mans del record, que és una pantalla de la qual no te’n pots fiar."
.
Fragment de No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)

40 Art i Lletres. Una visió literària de 40 anys de creació artística (1976 – 2016)


En commemoració del 40 aniversari del Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona, s’ha editat el llibre 40 Art i Lletres. Una visió literària de 40 anys de creació artística (1976 – 2016), Volum XL de la col•lecció Tamarit, coedició de la Diputació de Tarragona i Viena edicions. El treball mostra el diàleg entre l’art i la literatura a través de les obres i els textos d’un total de 40 artistes i el mateix nombre d’escriptors vinculats a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Poemes, relats curts i reflexions en formats diversos descriuen i interpreten cadascuna de les obres que acompanyen. Tinc el goig de participar en aquest projecte amb el conte titulat “El foc”, inspirat en l’obra “Foc de tros”, de Carles Amill, un relat on vull homenatjar un món que sembla que s’acabi, materialitzat en aquestes construccions de pedra que malsobreviuen als nostres camps; una barreja de realitat i ficció, de record dels nostres pares, d’esperança amb el nostres fills. 
El catàleg de participants fa goig, i no me’n puc estar d’anomenar-los tots i totes: 
.
01. Alfonso Parra • Pere Rovira 02. Manuel Quintana Martelo • M. Lluïsa Amorós 03. Bruno Gallart • Adrià Targa 04. Francesc Vidal • Isabel Ortega Rion 05. Gelo (Juan Jesús Enriquez) • Olga Xirinacs 06. Robert Bofarull • Xavier Amorós Corbella 07. Pere Folch • Adam Manyé 08. Aureli Ruiz • Noemi Bagés 09. Enric Madorran • Andreu Subirats 10. Rufino Mesa • Andreu Carranza 11. Carles Amill • Jesús M. Tibau 12. Manel Llauradó • Rosina Ballester 13. Joaquim Chancho • Gabriel Guasch Secall 14. Joan Casals • Xavier Carreras 15. Joan Paton • Xavier Garcia 16. Jaume Rocamora • Magí Sunyer 17. Martí Royo • Fina Anglès Soronellas 18. Josep Segú • Francesc Valls Calçada 19. Joan Panisello • Josep Gironès 20. Manel Margalef • Jordi Tiñena 21. Victòria Climent • Eloi Grasset 22. Tom Carr • Joan M. Pujals 23. Leonardo Escoda • Nati Soler Alcaide 24. Josep Cerdà • Margarida Aritzeta 25. Josep Salmeron • Joan Cavallé 26. Albert Macaya • Cinta Mulet 27. Salvador Juanpere • Eugeni Perea Simón 28. Glòria Cot • Jordi Cervera 29. Antoni Alcàsser • Josep Santesmases i Ollé 30. Ester Ferrando • Mònica Batet 31. Francesc Roig Zárate • Marcel Pey 32. Béatrice Bizot • Esteve Pujals Gesalí 33. Juan Cruz Plaza • Ramon Gomis 34. Josep M. Rosselló • Òscar Palazón 35. Jordi Fornies • Conxita Jiménez 36. Núria Rion • Albert Aragonès 37. Ester Fabregat • Roser Guasch 38. Àngel Pomerol • Zoraida Burgos 39. Àlvar Calvet • Francesc Roig i Queralt 40. Enric Llevat • Isabel Olesti. . Més informació en aquest enllaç.
.
Més informació en aquest enllaç.
Us deixo amb la ectura del meu text:

DE COM ESCRIURE UN NANOCONTE ESBORRANT UNA PARAULA


M’agrada jugar amb les paraules, puc escriure nanocontes si les miro a fons per a veure què em diuen, o girant-les, o reinventant-les, o esborrant-les.  Us explico una anècdota de com vaig escriure un nanoconte sense escriure ni una sola paraula, sinó esborrant-la.
A la feina fa un parell d’anys que patim un programa per a tramitar les factures de forma electrònica. De tant en tant, algunes factures es queden penjades en una mena de limbo. Manel, un company de feina, em va deixar una nota damunt la taula, en relació amb unes factures que li corria pressa tramitar, i que calia reprocessar..
Com que coneix la meva faceta de microcontista, em va dir que aquella nota breu era com una mena de nanoconte dels meus. Davant d’ell me la miro, i li demostro que per a convertir-lo en un nanoconte sobrava una paraula, com podeu veure a la imatge.

Esborrar és una de les feines més importants d’un escriptor.

08 de desembre 2016

El nostre pitjor enemic, fragment

"al fons de la finestra, es distingeix la ratlla de l'horitzó. De petit, li feia respecte aquesta línia entre el cel i el mar. S’imaginava que més enllà tot eren monstres terribles o un buit on caure-hi fins l’infinit. Després ha comprovat que els monstres no respecten cap mena de frontera, que són companys de viatge a les ordres d’un tirà."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Contes i emocions


Contes i emocions, una col·lecció de Baula Edicions amb consells per a intentar entendre les emocions.

07 de desembre 2016

Terres de l’Ebrei Matarranya, de Vicent Pellicer


Terres de l’Ebre i Matarranya, de Vicent Pellicer
Cossetània Edicions
Les fotos de Vicent Pellicer no necessiten gaire explicació, però ell mateix ens diu:

“Durant quasi tres primaveres he recorregut pobles, muntanyes, valls, rius, boscos... He tastat pa acabat de fer en forns de llenya amable. He descobert perfums novells d’immensos camps de fruita dolça. El Delta m’ha pintat albades insòlites. He navegat per lleres curulles de cançons seductores. Des de talaies privilegiades he contemplat la frenesia dels sembrats. A boqueta nit, sota la llum inesgotable dels estels que embolcallen aquestes terres, he somiat mons de formositat exquisida, que m’il·lusiona de compartir amb vosaltres.”

El nostre pitjor enemic, fragment

"No pot dormir; de vegades tem que hagi oblidat els circuits que porten fins als somnis o, millor encara, al no-res. Tancar els ulls i fer veure que es deixa endur per la foscor ja no funciona. És una tàctica malmesa per l’excés d’ús; o potser les fades de la nit, que inventà de petit a la recerca de tendresa, tenen altres prioritats: no els ho retreu.
La calor de tants dies s’enganxa al cos, en forma de suor pastosa que rellisca amb dificultat. Cada hora que passa té el poder sobrenatural d’eixamplar-se al seu gust, com un estrany monstre que et devora sense pressa, i assaboreix amb llepolia cada mossegada. El tic-tac del rellotge es fa tan insuportable que el comandant s’aixeca per aturar-lo, per evitar que el torni boig un nou pas de la minutera."
.
Fragment d' El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.