Pàgines

31 de gener 2024

no discrimina en matèria de roba interior

 

A la balda de la porta del carrer d’una casa, hi veig uns calçotets penjats. Imagino que hauran degut volar a causa del vent, o d’un descuit (quina classe de descuit?), o d’una urgència (quina classe d’urgència?). Alguna ànima caritativa que els ha trobat a terra els ha agafat –imagino que amb la punta de dos dits- i els ha penjat allí, perquè sap, ho suposa, que aquell és el seu domicili, i perquè els propietaris o inquilins de la casa, i dels calçotets, els recuperin. Jo no tinc aquest marge de confiança amb el veïnat, per a saber com són els seus calçotets, però no em poso en la vida privada dels demés.

Sovint fotografio mitjons que trobo perduts al carrer, i fins i tot n’he escrit un llibre, “No és la derrota, sinó el vent”, però mai havia trobat calçotets, o no ho recordo.

Em plau comprovar que el vent no discrimina en matèria de roba interior.


30 de gener 2024

Maria Lluïsa Amorós visita Tens un racó dalt del món


 Maria Lluïsa Amorós visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Confidències vora del Tàmesi (Onada Edicions, 2023).  

També parlem de l'Any Xavier Amorós, en motiu del centenari de l'autor, son pare.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana L'auró, la Saule i l'arbre de Nadal, de Lori Nichols

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 30 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

29 de gener 2024

Hi entra de puntetes la llum, al Club de Lectura de Jesús


 El proper 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb ls emocions que els acompanyen.


28 de gener 2024

El padrí, a la Biblioteca de Tortosa



Divendres passat participo per primera vegada a les tertúlies sobre cinema que coordina Jordi Curto a la Biblioteca de Tortosa. Vam parlar d'El Padrí , peliculassa. No serà l'últim cop que acudiré. Gràcies per la iniciativa.

27 de gener 2024

Hi entra de puntetes la llum, a L'espai literari de Dijous d'Arts a SER Maestrat


Entrevista amb Amàlia Roig a l'espai literari de Dijous d'Art a SER Maestrat, en què parlem del meu llibre més nou, el poemari Hi entra de puntetes la llum (mar de Fora, 2022)

26 de gener 2024

No arribem mai a cap puesto

 

“No arribem mai a cap puesto!” es lamenta una dona madura, alta, estirada diria jo, amb certa irritació que dedueixo del seu to de veu, quan ens creuem pel carrer. Parla amb un gosset menudet mentre l’estira de la corretja que tiba, amb una força mesurada, perquè l’animal és realment petit i sortiria disparat. Imagino que ella en tindria ganes. 

Passats uns metres, em giro, i els veig de nou aturats, el gosset ensumant alguna cosa, i ella amb posat de desesperació. 

Però no sé qui dels dos deu estar més desesperat.

25 de gener 2024

La Paquita com a punt de partida



A finals de l'any passat Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre va atorgar a Francesca Aliern el premi Grifonet.

Vaig poder assistir a l'acte emotiu d'entrega, abraçar-la, besar-la després d'una llarga trajectòria d'encontres, i coincidències literàries i humanes, que han forjat un afecte mutu.

Fa uns pocs anys, coordinat per Emigdi Subirats, vam publicar un llibre col·lectiu editat per Petròpolis amb el títol Francesca Aliern, la sal de les xertolines.

Avui em plau recordar la meva aportació al llibre.

LA PAQUITA COM A PUNT DE PARTIDA

Un dels fràgils tresors que acumulo, i que amb més cura protegeixo amb còpies de seguretat, són els arxius fotogràfics. Amb el pas dels anys, cadascuna de les fotografies millora, com el bon vi, i guanya poder per a atraure records. Intento ser ordenat, per anys i per temes. Des de fa molt de temps, a cada carpeta anual, quan les reviso cercant informació, o per pur plaer, em retrobo amb tota la família de lletres que continuo fent créixer. I des del primer moment s’hi troba Francesca Aliern, o com més li agrada a ella, Paquita.

Després de publicar el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, jo encara em sentia insegur, i les meves passes per aquest camí literari eren dèbils, silencioses, indecises. Paquita ja era una escriptora popular llavors, i jo assistia a les seves presentacions, sense gosar parlar-li encara. Li vaig escriure una carta, d’aquelles que s’enviaven fa dècades dins d’un sobre i amb un segell. No sé d’on vaig treure la seva adreça; potser amb Francesca Aliern, Xerta, n’hi havia suficient. Recordo la felicitat que em comportà la seva resposta. Si la coneixeu, ja podeu imaginar el to de les seves paraules, generoses, obertes, senzilles, properes.

I així vaig començar la meva família de lletres, amb la Paquita com a fonament.

Devíem quedar en un bar per parlar, suposo, això no ho recordo bé, i és fàcil que se’m barregin les imatges entre la immensa quantitat de trobades que hem gaudit, per algun motiu en concret, o perquè sí, a Viladrich per Sant Jordi, a les Jornades d’Amposta, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre, a la Cid i Mulet de Jesús..., perquè ens agrada parlar, compartir vivències literàries i personals; tantes, que no hi caben als seus llibres.

Sovint passo a buscar-la per Xerta en cotxe, per a anar junts a cal Serret de Vall-de-roures, i de tornada, en coincidir sovint amb Setmana Santa, em regala una mona per a mon fill.

I en totes i en cadascuna d’aquestes ocasions i llocs, es repeteix sempre el mateix amb la constància d’un riu, i contemplo novament com el seu públic l’espera –a ella i als seus llibres-, com l’estima –a ella i als seus llibres-, i com de mútua és aquesta espera.



24 de gener 2024

Coses que trobo


Si em seguiu, sabreu que m'agrada fixar-me en les coses que trobo pel carrer, i si es tracta de papers amb paraules, encara més.

L'última troballa és aquesta llista per a comprar cinc productes: quatre que semblen segurs, i un del qual dubten.

Jo sóc una persona indecisa, però de l'últim producte que dubtaria d'aquesta llista és el cacao. 

I vosaltres?



23 de gener 2024

Recordar els principis

 

Davant meu, a la vorera, camina una parella de dones; una, madura, porta del bracet a l’altra, més vella. La primera és més gran d’estatura, l’altra d’edat. Intueixo que a mesura que una s’ha fet alta, l’altra s’ha encongit. Tot just quan les avanço, deixant un marge d’espai per a no destorbar el seu equilibri, escolto que la més jove diu: “primer una cama, i després l’altra; així es fa.” Semblen unes instruccions senzilles i bàsiques, però és bo anar recordant els principis, de tant en tant, sobretot quan s’acosten els finals.

22 de gener 2024

21 de gener 2024

Tempus fugit; els blocs es queden?

 

Pere Panisello comparteix amb mi que facebook li recorda que fa deu anys exactes vaig penjar al meu blog una foto seva acompanyada d’un text. Ell ara és regidor de Cultura a Jesús, i col·laborem en diverses activitats anuals, però ens coneixem de molt abans, d’aquella època daurada inicial dels blogs, d’entre deu i vint anys enrere, quan jo practicava l’hiperactivisme blocaire, amb quasi una centena d’apunts mensuals, i els meus jocs literaris cada dimecres.

Fou una experiència molt bonica, construírem una pinya de blocaires d’arreu dels Països Catalans que interactuàvem, ens comentàvem mútuament. Encara avui, em trobo per primera vegada amb algun d’ells en persona, que feia molt de temps que no teníem notícies mútues, i ens fem una abraçada carregada d’emoció.

Ara les xarxes han canviat, s’han multiplicat, i hi veig molt de soroll, felicitat fictícia, pressa, mentides i ràbia. Vull creure que llavors, els blocaires ens parlàvem amb estima, sinceritat i profunditat. Ho vull creure, almenys. I m’adono que parlo de l’època dels blogs, com un vell del meu poble parlava d’anar en carro i mula al tros. Potser els nostres fills recordaran amb enyorança el reguetón d’abans, els antics mòbils o els primitius patinets elèctrics. Tempus fugit, però els vells blocaires no moren mai, no?

Us enllaço l'apunt de fa 10 anys que ha despertat aquesta reflexió i que, curiosament, parla d'avançar.

20 de gener 2024

Una tarda amb Jordi Llavina



 




Tarda literària a Tortosa amb Jordi Llavina, amb una activitat doble: gravació d’entrevista per a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i presentació del seu llibre a La 2 de Viladric. En tots dos llocs el centre de la conversa són les seves Proses de l’entreclaror, al voltant d’un gènere que cada cop m’agrada més, com a lector i com a escriptor, el dietari, o la literatura del jo. La majoria de textos s’inspiren en les seves caminades al voltant de Vilafranca, en llocs on la natura senzilla i el rastre humà són a tocar. Em sento identificat en aquesta mirada a coses properes i alhora universals, petites i transcendentals al mateix temps. En algun moment li dic que no és literatura km 0, sinó mil·límetre 0, i li agrada la idea, me la compra, però modificant-la, ja que la distància d’1 mm. és massa propera, costa enfocar bé la vista, i prefereix literatura pam 0, que és una mesura més rural i popular, més incerta i humana.

El dia abans li envio un missatge per a concretar algun tema, i m’avisa que està al llit, malalt, i no cal que m’ho juri, pel to de la seva veu, però que no pateixi, que l’endemà estarà bé; es veu que cap virus podrà frenar les ganes de vindre que té. I la seva ferma voluntat acaba triomfant, i no tan sols contra els invisibles microbis, sinó també contra les trampes de l’AP7. Una hora abans del programa em diu que està aturat, enmig d’una llarga caravana de cotxes. Em temo el pitjor, però em truca al cap d’una estona des d’un bar proper a la Catedral: la tarda està salvada!

Acudeixo a Lo portal de Tamarit on pren un cafè, i no sap que sovint és on quedo amb altres autors que vénen al programa; li ensenyo un dels meus reculls de contes que es troba enmig de les lleixes del local, plenes de llibres i discs.

La conversa durant el programa discorre planera i agradable, plena de complicitats, com els camins del Penedès i del Baix Camp on ell passeja. Després, vol aprofitar el temps per a escriure un article i visitar al seu aire la ciutat. Em truca moments abans de la presentació, des d’un bar proper a Viladrich. Me’l troba assegut en un racó solitari, voltat de taules buides, entre una tènue llum d’entreclaror, llegint un llibre. No sóc prou ràpid per a captar amb el mòbil el moment. Aixeca el cap, es trenca el diàleg íntim entre lector i lectura, em somriu, i assenyala l’exemplar que té entre mans, un dels meus dietaris.

A Viladrich, comencem la presentació fent una de les meves juguesques: Jordi i jo llegim un dels textos del llibre, de forma alterna, mentre caminem al voltant dels assistents. Després, lloem i aprofundim en aquest gènere que tots dos estimem, ens preguntem si ser escriptors ens fa persones curioses amb anhel de mirar, o és a l’inrevés. Fins i tot plantejo si escriure ens fa millors persones, cosa que genera força dubtes, davant casos de bons escriptors que han estat força malvats, per no dir fills de fruites.

A Jordi se’l veu content, tot i algun símptoma de la malaltia que se li nota a la veu, no a la mirada. Em manifesta la seva alegria diverses vegades durant el dia, en persona, en un missatge  d’àudio abans de pujar al cotxe per a tornar a casa, i l’endemà, a l’article que publica als diari 3 de vuit, on també parla que ha trobat Tortosa summament atractiva, canviada, a mi em diu que l’ha vista una Ciutat -així amb majúscules ho ha dit- i jo me’n sento orgullós, com a tortosí que estima la ciutat, i treballador de l’Ajuntament.

En resum, una excel·lent tarda de literatura i, sobretot, d’humanitat.

19 de gener 2024

paper estripat

 

Veure un paper al terra, al passeig de Ribera de Tortosa, i creure endevinar de lluny de què es tracta. El color que encara s’intueix, tot i els efectes del sol, és clarament distingible pels conductors, perquè ens injecta d’immediat emocions amargues. És aquest odiat imprès que de vegades et trobes al parabrisa del cotxe, omplert a mà per algun policia local, d’un verd tènue i feble, perquè sap que la seva contundència no rau en el to, sinó en la xifra en euros de l’última casella. M’acotxo per a veure-la millor i, efectivament, és una multa, estripada en un rampell d’algú que ha desfogat contra el paper de color ingrat la ràbia i frustració per alguna injustícia aliena, o estupidesa pròpia. Les restes del paper circulen ara per la via pública, i podrien haver estat objecte d’una segona sanció.

18 de gener 2024

17 de gener 2024

Cicatrius de tauleta

 

Cada cicatriu que mostra la tauleta de la nostra sala d’estar, entre els sofàs i la tele, té una història al darrere, o, potser més ben dit, al davant. Històries que inventava el nostre fill, fent-la servir de decorat dels seus jocs, base de construccions, paisatge d’aventures, ball de gegants, circuit de curses, taller de reparacions, i mil ocurrències més que patia pacient la pobra tauleta, amb silenci i resignació de fusta  massissa. Ara que ell té altres distraccions i que comença a volar, podríem jubilar-la, canviar-la per una altra de nova, però no som tan desagraïts. Es queda de moment amb nantros, compartint l’enyorança i el futur.



16 de gener 2024

Maria Gas de Cid visita Tens un racó dalt del món

Maria Gas de Cid visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Dones que viviu en la tempesta (Pagès Editors, 2023), amb què va guanyar el 30è Premi de Narrativa L'Ametlla de Mar. Una novel·la coral, que tracta amb delicadesa i sense ànim de jutjar el món de la prostitució com a peatge o esclavitud d'una noia nigeriana que somiava el paradís.  

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana els llibres Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender i Quaderns deltaics, de de Josep Igual.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 16 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

15 de gener 2024

14 de gener 2024

paisatge amb figures

 Durant les meves passejades per la vora de l’Ebre sempre és un plaer gaudir del paisatge canviant de colors, de llum, de formes, d’emocions. En faig moltes fotografies, que penso que són sempre quasi iguals, només quasi iguals. Però si a la imatge hi apareix alguna figura humana, la temptació ja és excessiva i irresistible. M’atrau la gent, o les parelles, sovint assegudes, o aturades, potser en silenci, admirant el devenir de l’aigua i dels minuts.

13 de gener 2024

Encesa pels drets humans

 





diLLUMs d'arts al Forn hem participat a l'acte Encesa pels drets humans, a Tortosa. Carme Cruelles, Ernest Redó i jo mateix hem llegit tres poemes. En el meu cas, el poema Nadal de 1968, de Zoraida Burgos

Sonet per a Emigdi

 L'Emigdi Subirats, amb la seva capacitat creativa i la seva generositat, sovint escriu sonets dedicats a amics i amigues de lletres. 

Mai se m'havia passat pel cap escriure'n un, de sonet, crec que no és lo meu, però l'Emigdi bé que se'n mereix un:

Escriure un sonet pendent de la rima?

Un sol i el dedico al gran Emigdi.

Ferm d’idees, de genolls sols es vincla

si esmenta un vers ambientat a l’exili.

 

El Messi camp-redonenc de les lletres,

excels biògraf des de Font de Quinto.

De llengües, te l’ànima de bon mestre,

el català ama més que mossèn Cinto.

 

Memòria prodigiosa, font de dades,

deu treballar quan dorm, és incansable;

si li demanes ajut, mai no et falla.

 

Deixeble dels més grans, en fa homenatge,

fa de recer als jóvens, sense peatge;

un escriptor amic així, prou no es paga. 


12 de gener 2024

Proses de l'entreclaror, de Jordi Llavina, a Tortosa

 El proper 16 de gener, participo a la presentació del llibre Proses de l'entreclaror, de Jordi Llavina, a La 2 de Viladrich de Tortosa.

Parlaré amb el Jordi d'aquest dietari ple de bellesa i reflexions, a partir de la mirada propera, perquè tot allò que ens envolta pot ser el centre del món, de la filosofia, de la felicitat. Tot, o molt, depèn de nosaltres.
Crec que Jordi Llavina és una de les millors veus de la literatura catalana actual, i que parlar amb ell serà d'allò més interessant. 

Us deixo la lectura d'un fragment

11 de gener 2024

10 de gener 2024

Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte

 Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte. Lectura dedicada a l'amic Ricardo Gascón, perquè sé que li agrada molt el llibre, perquè li agrada comprar-ne exemplars i regalar-los, perquè estima les arrels de poble que compartim, i perquè sí.


09 de gener 2024

Andana Jones

 

Ja tarden les estacions de tren en posar una Andana Jones, per a destins pens d’aventures.

08 de gener 2024

07 de gener 2024

Aquell "són ells" que tranquil·litza, de vegades perillós

 

Quan era petit a Cornudella, sovint se n’anava l'electra. Mon pare baixava a veure si havien saltat els ploms. Si comprovava que els ploms estaven bé, la conclusió era que “són ells”. També de vegades la televisió canviava l’emissió habitual per milers de punts negres i blancs que ballaven, i per un brogit que els de la meva generació tenim gravat a la memòria. La primera opció era aixecar-se i donar un parell de cops al lateral de l’aparell, amb ritme i força adients. Si el programa que estàvem veient no tornava, sospiràvem i dèiem “són ells”. En aquests casos, “ells” eren Fecsa i Televisión Española (l’única llavors). “Ells” era un concepte vague, impersonal, llunyà. Aquesta responsabilitat que queia en “ells” ens tranquil·litzava i resignava alhora; no hi podíem fer res, nantros.

L’existència d’un “ells” a qui carregar-li la responsabilitat o, millor encara, la culpa de tot, és molt pràctic, tant si “ells” és una empresa elèctrica, com si és un col·lectiu religiós, nacional, polític o social, preferentment d’un altre color. I així funciona el món, o el fan funcionar.

06 de gener 2024

La il·lusió a cobert d'uns exòtics animals

 


Matí, 5 de gener; aquest vespre arriben els Reixos. Al costat de l’arbre de Nadal de la plaça de l’Ajuntament han posat unes girafes enormes, no a escala natural, però sí prou grans, de fusta, folrades imitant el model d’aquests enigmàtics animals.
Dos xiquets no resisteixen la temptació de jugar-hi a sota. Van d’una cama a l’altra, mirent enlaire cap a la panxa de les bèsties, curiosos. S’imaginen que és “casa”, o un espai misteriós i especial on s’hi troben a cobert. Les acaronen, fins on arriben amb les seves manetes. El tacte deu ser suggerent i suau, potser irradia aventures i possibilitats, o els transporta a llunyans i exòtics escenaris; molt més, espero encara, que una freda, llisa i falsament lluminosa pantalla.

04 de gener 2024

03 de gener 2024

Tres contra un seria abusar

 


A la verduleria, un xiquet plora i crida: “Enciam,no, enciam, no!” Bé, plorar, plorar, no plora; berreja histriònicament, utilitzant l’arma de destrucció massiva que li funciona millor. La mare explica a la caixera que volia un juguet, però... La caixera, per solidaritat generacional, li dona la raó i, de cara al xiquet, argumenta que en tres dies arribaran els Reis carregats de regals. “Enciam, no”, insisteix desesperat el xiquet, però a menys volum. Jo, que ja estic posant les meves verdures i fruita a la bossa, recordo els anys en què feia de patge a Cornudella quan, coneixent la majoria de xiquetes i xiquets, els recordava la necessitat de menjar bajoques, o de no discutir amb els seus germans. Estic a punt d’afegir-me a l’equip dels adults, però me n’estic, perquè no és la meva verduleria habitual i no tinc prou confiança, i perquè tres contra un potser seria abusar.

02 de gener 2024

contrapunt o esquerda?

 

Una parella jove per la vorera de Tortosa. Es creuen amb alguna persona coneguda que anava en sentit contrari. Ella se n’adona una mica tard, quan ja s’allunya:

-Hola, hola!- crida la noia mentre es gira.

-Saluda, saluda – deixa anar el seu acompanyant, amb to irònic.

-Ho he dit de bon rotllo- afegeix ella.

-I jo també- conclou ell amb to ja sarcàstic.

Les parelles no tenen perquè tenir la mateixa actitud, ni reaccionar de la mateixa forma davant l’aparició de coneguts amb els quals, intueixo, hi ha certa mala maror. Potser aquestes diferències fan de contrapunt dins de cert equilibri, o que amaguin el germen d’esquerdes insalvables.

Agustí Clua visita Tens un racó dalt del món

Agustí Clua torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Els subtítols del desig, novel·la amb què va guanyar el Premi Teodor Llorent de la Vila de Vallbona.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana l’adaptació de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, feta per Joan Todó

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 2 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat