The misfits

A la secció De pel·lícula, uns fragments de The misfits (1961) que desafortunadament es va traduir com a Vidas rebeldes. Em fa gràcia que tot i l'evident intimitat que viuen els personatges de Clark Gable i Marilyn Monroe, el doblatge de l'època fa que es tractin de vostè, i que durant l'esmorzar després de passar una nit junts (es va censurar a l'època l'escena en què ell la desperta amb un petó), afegeixin que ell diu que acaba d'arribar.

-Tinc l’esperança que et quedis; podrà ser?
-Quina importància té això?
-Pot ser el més important del món, almenys per a mi.
--
Tots ens estem morint, tots els home i totes les dones, a totes hores, i no ens estem ensenyant el que sabem
--
-Per què estàs tan trista? Crec que no he conegut una dona més trista que tu.
-Ets el primer home que em diu això; sempre m’han dit que sóc molt alegre.
-És perquè aconsegueixes que un se senti feliç.
--
-Has pensat en tornar-te a casa?
-Sí, moltes vegades, però mai de dia.

Airplane! (1980)

 

Avui a la secció De pel·lícula no transcric fragments del guió, perquè extreure frases del context de Airplane! perdria tota la gràcia. 

Airplane! -coneguda aquí com Aterriza como puedas per aquella maleïda mania de traduir els títols- és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai. Després de veure durant els setanta tota mena de films catastròfics, amb vaixells enfonsats, gratacels incendiats i avions a punt d'estavellar-se, arriba aquesta pel·lícula que se'n fot d'aquest gènere, de les romàntiques, de les bèl·liques... i ens aboca un allau de gags, un darrere de l'altre, de vegades més d'un simultàniament, i competint entre ells per a assolir el màxim d'absurditat i paròdia possibles. 

Sovint les de riure no es prenen seriosament, però compte amb aquesta, que va iniciar tot un estil de comèdia, amb altres seqüeles aèries i  una altra fita memorable com Top secret (1984). 

Tothom de la meva generació recorda perfectament Aterriza como puedas, amb algunes escenes que han homenatjades infinitat de vegades, i frases que han quedat a l'imaginari col·lectiu com "t'agraden les pel·lícules de gladiadors?", o "he triat mal dia per deixar d'olorar pegament".

Gràcies a qui la va fer possible, a qui va creure en aquesta idea que devia semblar poc més que boja. El seu argument importa poc, no busca la transcendència, però ens regala uns moments de felicitat, i l'oportunitat de riure-se'n de tot des de l'absurd, que potser és la postura adequada de mirar cara a cara la vida.

Pintura en general

 

Sovint quan vaig pel carrer em fixo en rètols, cartells, etc. En definitiva, en les paraules, que irresistiblement em criden l’atenció. He dit sovint, no sempre, no es tracta d’una actitud obsessiva o malaltissa, crec.

Avui em crida l’atenció, vés a saber per què, la retolació de la furgoneta d’un pintor. A part del nom comercial i les dades de contacte, anuncia que es dedica a “treballs verticals, rehabilitació de façanes i patis de llums”, i destaca la imatge de diversos pintors penjats de cordes treballant a una façana. Està clara la seva especialització, però amb lletres ben grosses hi diu: PINTURA EN GENERAL. Potser com una bona tàctica comercial, o perquè no està la cosa com per rebutjar cap tipus de tasca.

Per cert, jo domino especialment els relats breus, però em dedico a escriure, en general.

Un fet excepcional; esteu avisats

 

Vaig a peu pel centre de Tortosa, i en una cruïlla de la principal artèria de la ciutat, veig un cotxe que perpetra una infracció prou greu, ja que fa un canvi de sentit de 180 graus, trepitjant sense escrúpols la línia contínua, i aprofitant la illeta del mig de l’avinguda. No era una de les hores puntes, però en ple migdia hi ha prou trànsit. La forma decidida i àgil amb què ha executat la prohibida maniobra em fa creure que no és el primer cop.

Per aquesta cruïlla hi passo sovint des de fa quaranta anys, i no recordo haver vist mai aquí un menyspreu de les normes de circulació com aquesta. El més gros és que deu segons després, quan jo tot just havia avançat uns pocs metres, un altre cotxe que anava al seu darrere també trepitja la línia contínua, travessa els carrils de sentit contrari, i es perd per un carrer transversal,  agafant una trajectòria diferent que el primer.

Dos infraccions en tants pocs segons a un lloc on mai n’havia vist cap és un fet insòlit, de la talla potser d’un eclipsi de sol o el pas allargassat d’un cometa. A mi que m’agraden tant els números, penso que les probabilitats que això hagi passat són escasses, i no sé si prendre-m’ho com l’auguri que quelcom de transcendent succeirà aviat, funest o desitjat, o si és a punt de néixer el primogènit d’algun rei, o l’encarnació d’una deessa.

Per si de cas, deixo constància d’aquest fet excepcional a les xarxes socials; esteu avisats.

La millor metge del món

 

Visita mèdica de revisió periòdica. Al costat de l’ordinador on la metgessa consulta anàlisis i informes, veig un paper on llegeixo: “La millor metge del món”. No és un títol acadèmic amb paper oficial convenientment emmarcat, sinó un foli escrit a mà amb bolígraf, enganxat a la paret amb cinta adhesiva o una xinxeta, al costat d’altres del mateix estil. A sota s’hi afegeix: “I la mare més bona”. Intueixo que aquests afalacs no són objectius, i que els mèrits que els avalen no són fruit de superar cap prova teòrica, sinó més aviat pràctica i quotidiana, que de moement em val.

Ístina, de David Cirici

El periple, de Mario Pons Múria

 

Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?

El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.

El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.

Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.

Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.

La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.