15 de juny 2008

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

La Tere Giné, locutora de la Plana Ràdio i presentadora d'un programa on he col·laborat setmanalment durant aquesta temporada parlant de llibres, em diu que per a mi tots els llibres sempre són preferits, i en part té raó, però en aquest cas em refereixo a un dels meus llibres més mítics tot i que ja sé que no és gens original referir-me en aquests termes de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.
El primer cop que el vaig llegir deuria tenir uns 18 anys. Des de la primera pàgina, la família Buendía va entrar de forma colpidora en el meu imaginari literari, i se'm va descobrir un món màgic on es barrejava passat i futur, realitat i fantasia, morts i passions.

Però qualsevol cosa que jo pugui dir es veurà ridícula davant d'alguns fragments del llibre. Us convido que me'n digueu algun dels vostres preferits:


“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.”

“El mundo era tan reciente que muchos cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.”

“Los hombres de la expedición se sintieron abrumados por sus recuerdos más antiguos en aquel paraíso de humedad y silencio, anterior al pecado original, donde las botas se hundían en pozos de aceites humeantes y los machetes destrozaban lirios sangrientos y salamandras doradas.”

“En la entrada del camino de la ciénaga se había puesto un anuncio que decía Macondo y otro más grande en la calle central que decía Dios existe.”

“Había estado en la muerte, en efecto, pero había regresado porque no pudo soportar la soledad.”

“La imagen de Remedios, la hija menor del corregidor, que por su edad hubiera podido ser hija suya, le quedó doliendo en alguna parte del cuerpo. Era una sensacion física que casi le molestaba para caminar como una piedrecita en el zapato.”

“Pero desde aquel día se enroscó como un gato al calor de su axila.”

“Asombrado, le preguntó a Úrsula si todo aquello era verdad, y ella le contestó que sí, que muchos años antes los gitanos llevaban a Macondo las lámparas maravillosas y las esteras voladoras.
-Lo que pasa –suspiró- es que el mundo se va acabando poco a poco y ya no vienen esas cosas.”

5 comentaris:

Jordi Roig i Valldepérez ha dit...

Aquest és una dels millors llibres que he llegit. Em va deixar fascinat!

Esther del Campo ha dit...

aquest estiu me l'he proposat de llegir... em va deixar molt sorpresa "el capitán no tiene quién le escriba", i el tinc molt subrallat, però ara no el tinc aquí per a deixar-ne cap fragment. M'encanta la manera d'expressar-se de García Márquez, és sublim.

Striper ha dit...

Jo el primer llibre que em va fascina va ser pequeño mundo de Herman Hesse pero tambe va deixar molta pejada Sinue ek egipcio del Milka waltari.

Goculta ha dit...

Cien años de soledad em va encantar, i m'agrada sempre que el torno a agafar.
Vaig descobrir que hi ha una cançó, una salsa que es diu "Macondo" i fa un resum del llibre, breu i amb ritme. Si us interessa només us se dir que la versió que jo tinc la canta un grup que es diu "Billo's Caracas Boys"

merike ha dit...

Llegeixo el llibre a l'hospital de maternitat el 1972. Em recordo que era un de del millor que hagi llegit però tan difícil de seguir com tothom s'anomenava Aureliano Buendía. Els anys 70 eren la meva fase de llegir llibres llatinoamericans!

Striper: L'escriptor finlandès magnífic s'anomena MIKA WALTARI, no Milka. Mika com a Mika Häkkinen! I SINUHE, l'egipci és també un llibre fantàstic! He tingut 24 dels seus llibres..