14 de febrer 2009

Propostes al 95è joc literari

El dimecres 11 de febrer vaig proposar el joc creatiu de cada mes, el 95è joc literari. Podeu llegir les diverses propostes que m'han arribat als següents blogs: Xarel 10, Carme Rosanas, Friccions, Joan M. Garcia , Dona rebel·lada, Mots emblocats, El racó dels somnizzz, Enkrakminen, Planeta aigua, Nuesa literària, Dona a la finestra, Personal i transferible, El bloc d'un de Reus, Patim Patam Patum, Des res, massa, Sempre en surada, Des d'on neixen els somnis, Rebaixes, A la llum d'un fanalet, Planeta Clàudia, Cap a la A, Paraules i mots, Mortadel·la catalana,

I també aquí mateix.

No hi ha dubte que els grecs foren uns grans artistes. Això ho podem constatar veient la perfecció del cos de la Venus de Milo. Les figures gregues, generalment, ens arriben mutilades, la qual cosa és comprensible perquè les extremitats (sobre tot els braços), són les parts més delicades i més susceptibles de trencar-se. M’agrada admirar el cos humà, especialment el cos de la dona, que crec que és la meravella més gran de la natura. Per aquesta raó detesto les escultures modernes de cossos de dones que, deliberadament, han estat creades amb el cos mutilat. En la que ens ocupa, si us fixeu, a mi se’m representa la cara lletja d’un gos en posició frontal. Crec que la imatge es podria incorporar al bloc del Jesús en l’espai setmanal cares del món.
Autor: Josep Cid
.
Contemplem l’escultura i sentim com el vent la acaricia, el murmuri del vent, envoltant-la, tocant-la. La fusta fina, llisa, li respon amb un sospir. Mirem com el vent, que aquests dies tant ens ha marejat, ara fa el simpàtic, el tendre, despertant els sentits de la talla que tenim davant. El tacte de la fusta treballada, i tocada per tantes mans, és tan suau que entenem les ganes del vent d’apreciar-ho com nosaltres.
Hipnotitzats, ens quedem asseguts, observant i escoltant, l’aire va i ve, puja i baixa, ens adorm i no fem res per evitar l’inevitable. Tanquem els ulls, i en aquest moment una ràfega s’ho enduu amb ella. Ens agafem de les mans i, mentrestant, el gos del veí juga amb els trossos de fusta que li han caigut al jardí.
Autor: Brian Cutts
Com a escultor en nòmina de l’Ajuntament, en Roc Pinyol rebia sovint encàrrecs per a nous monuments per a la ciutat. Però darrerament la composició del govern local format per quatre partits polítics el tenia fastiguejat. Aquell darrer encàrrec no el deixava dormir, ja li havien canviat el projecte diverses vegades. D’entrada li van dir que havia de ser un monument a les filadores, en homenatge a les dones treballadores de la filatura que havia ocupat el terreny on ara s’hi enllestia la nova plaça. Després, les picabaralles entre grups polítics, amanides amb pressions d’iniciatives populars havien modificat la idea inicial en monument a les mares, a les botigueres, a una reconeguda poetessa local traspassada feia poc... L’únic en el que semblava que hi havia unanimitat era que havia de ser l’escultura d’una dona, ja hi havia massa homes monumentals escampats per la ciutat. Així doncs, en Roc decidí anar avançant feina i va fer un tors femení, esperant que es prengués una decisió definitiva per poder completar la figura.
Però l’escultor morí abans d’acabar l’escultura, i per unanimitat es decidí instal·lar a la nova “Plaça de Roc Pinyol” aquell tors que alguns experts consideraren la seva obra mestra.
Autor: David Tudela
.