30 d’octubre 2011

Contes, de John Cheever

Contes, de John Cheever, és un dels llibres que des de fa mesos habiten la meva tauleta de nit. De tant en tant, entre llibre i llibre, n'assaboreixo un i el gruixut volum em durarà encara uns mesos. Us deixo tastar algun dels contes que he llegit fins ara:
Adéu germà


Una família es retroba per vancances a la casa que tenen a la platja. Haurien de ser moments de retrobada, de repòs, d’alegria, però un dels germans, Lawrence, desentona en aquest ambient. És negatiu, pessimista i troba absurds el tarannà i activitats a què es dedica la resta de la família: jugar, riure, nedar, ballar… Sempre ha estat així, i els lligams de sang no són suficients perquè l’amor flueixi obertament. La seva presència fa nosa. Quan se’n va, dues dones de la família surten nues del mar, com després d’un rictus de neteja.
“Sóc ja massa gran per pensar que puc jutjar els sentiments dels altres”.
Un dia qualsevol
Una família passa un dia a la casa de la muntanya.
“el sol brillant il·luminava els arbres de les muntanyes, abocava la seva llum damunt la llisa superfície de l’aigua del llac, i queia als annexos de la casa gran i antiquada amb l’autoritat del repic d’unes campanes de ferro”
“La llum era com un cop de puny, i l’aire feia una olor com si moltes noies meravelloses acabessin de passejar-se per la gespa.”

La ràdio enorme
Un matrimoni compra una ràdio enorme, pero no funciona gaire bé, se senten interferències, s’escolta als veïns, les seves discussions, secrets, vergonyes, etc. La dona hi està viciada (avanç del que passarà dècades després amb la teleescombraria?) i perd una mica l’oremus. Li diu a a l’home que ells són diferents, s’estimen, no tenen aquests problemes, no discuteixen, són honrats, com cal, vaja, però finalment descobrirem la crua realitat que amaga la parella.
“La Irene Wescott era una noia agradable i no gaire agraciada, tenia els cabells castanys i el front ample i delicat damaunt del qual no hi havia res escrit, i quan feia fred duia un abric de pell de mofeta tenyida perquè semblés de visó.”

Oh, ciutat dels somnis trencats

Una parella i la seva filla, humils, senzills, innocents, que vénen del món rural, van per primer cop a Nova York. L’home va escriure el primer acte d’una obra, i un empresari teatral li va dir que era bona i que anés amb ella a NY. La família se sentiran perduts, desorientats, avergonyits, estafats, humiliats, mirats per damunt de l’espatlla.
“Anaven vestits, com la gent que es veu a vegades els dissabtes a la nit a Times Square, amb la roba que s’havien reservat pel viatge. Les lleugeres sabates d’ell potser no havien sortit del fons de l’armari des de l’enterrament del seu pare o el casamente del seu germà. Ella estrenava els seus guants nous, els que li havien regalat per Nadal feia deu anys.”

Els Hartley
Una família amb la seva xiqueta van a passar uns dies en una estació d’esquí. J ahí van anar fa uns anys, hi van ser felicços i per això hi tornen. En aparença sembla una família feliç, però no ho és. La parella no va bé, i per això han tornat a un lloc on van ser feliços. La xiqueta no vol separar-se del pare. Tràgic final.
El conte de Sutton Place
Els Tennyson, un matrimoni acomodat, habitual de festes i copes, deixa la seva filla a cura d’una mainadera que, en realitat, odia els nens. La mainadera i la xiqueta tenen secrets per als seus pares, com ara que sovint se’n van al cinema i, sobretot, que un dia a la setmana la mainadera deixa la xiqueta amb una antiga amiga a qui el matrimoni no vol tornar a veure. La xiqueta es perd, la policia i el pare la busquen desesperadament, la mare perd una mica el cap i temen el pitjor, fins que la xiqueta apareix misteriosament.
El granger d’estiu
Durant els estius la família viu a una granja al camp i Paul Hollis hi va els caps de setmana des de NY. Per a les tasques del camp l’ajuda un rus comunista. El pare porta uns conillets perquè s’entretinguin els fills, que apareixen morts a causa d’un verí. El pare culpa al rus comunista, fins que la mare confessa que va deixar el verí l’any anterior i no hi pensava. Els remordiments el corquen.
El pot ple d’or
Un matrimoni de classe mitjana baixa, amb unes feines que els permetten uns ingressos no gaires alts, viuen endeutats, sense poder-se permetre cap luxe, i somien que un cop de sort els canviï la vida. Proven fer alguna negoci però no els surt bé, viuen amb l’esperança de trobar uan feina millor, i estan a punt d’aconseguir-la, però no hi ha manera; a últim ahora, algú que els havia promès una bona feina, es mor. Frustació. Fins que s’adonen que l’autèntic tresor és tenir-se l’un a l’altre.
.
Un convido a llegir altres comentaris del llibre a: Llunàtic, Bdllibre, Pere Calonge.

2 comentaris:

Jordi Masó ha dit...

Jo també en els darrers anys he anat gaudint dels contes de Cheever. És un dels meus autors nordamericans preferits junt amb Tobias Wolff, Raymond Carver i Robert Coover, molt diferents tots i però tots molt recomanables!

AlbertJB ha dit...

M'ha agradat molt aquesta entrada, m'ha recordat el totxo de llibre que em vaig comprar a una llibreria especialitzada a BCN de literatura anglosaxona. Vaig adquirir tots els contes de Cheever en anglès, i en vaig llegir uns quants, alguns dels quals no vaig entendre, però d'altres em van agradar molt, sobretot el d'Adéu Germà i el Pot Ple d'Or.

Si no recordo malament hi ha un conte molt estrany d'un home que surt de casa seva amb banyador i es presenta a les cases dels seus amics (tots ells benestants, de classe alta, que viuen en cases amb piscina en zones residencials) i travessa la piscina nedant i se'n va a la següent casa. És surrealista total.

Jo recomanaria també els relats curts de la Patricia Highsmith, tot i que els seus escrits són una mica més macabres...

Jo el que us recomano és la lectura d'alguns dels contes de la Patricia Highsmith. No us deixaran indiferents.