Ja vaig explicar el contingut d'aquest acte, el 14 d'agost, en un altre
apunt. Ara, comparteixo sensacions.
Camí de la Terra Alta deixo el riu. Rastre d'ulls de pedra em miren; miro pedres amb ulls. M'aturo tot just abans d'arribar al poble, flairo el blat segat, raïms al cep, móres silvestres. Aquest agost és fresc; agraeixo la seva clemència, però penso que potser hauria d'haver portat una jaqueta per a la nit.
Aparco lluny de la plaça de l'Església expressament. Camino a poc a poc, bado pels carrers costeruts, per les portes velles. Abans d'entrar a la plaça porxada m'aturo uns segons, amb reverència, davant l'espectacle de pedra humana.
Trobo coneguts amb qui compartir l'amor a la cultura en aquest país nostre tan petit. Cinta Mulet, la directora de tot plegat, reparteix papers; se la veu nerviosa i satisfeta, conec la sensació.
Assagem en una petita sala propera a la plaça. Repassem el repertori del recital de forma íntima i distesa, i potser en gaudeixo més ara que després davant del públic.
La sorpresa? La versió que un grup de joves fan d'una selecció de breus reflexions incloses a Per no perdre'm les molles i d'alguns nanocontes; amb energia, amb ritme. Xalo molt.
Ja a la plaça, mentre el públic es va apoderant de l'espai i col·loca cadires, fem les proves de so, la clau perquè tingui èxit i sentit qualsevol recital. Dubtes, incerteses. Cadires de fusta col·locades estratègicament al petit escenari; la paret de l'església de fons.
I sonen les paraules, i parlen els instruments, i el públic que omple a vessar la plaça escolta en silenci respectuós. Cinc autors amb certa trajectòria (i anys) recordem Desideri Lombarte i Gerard Vergés, i compartim nit d'estiu amb el grup de joves que ens rejoveneixen.
Jo no pujo a l'escenari fins quasi al final, i a la cadira penso que sí, que la nit és ben fresca, però càlida alhora. I llegeixo un
fragment del llibre amb mon fill de protagonista; i m'aparto per deixar passar els joves que reciten els nanocontes a la guitarra, i des del peu de l'escenari, en un segon terme, i escolto els riures de la gent, i penso la sort que tinc. I torno a pujar per acabar el recital amb un record a Gerard Vergés, i en llegeixo
aquest poema.
En aquest enllaç, el comentari de José Miguel Gràcia, al seu blog
Lo finestró.
.
Us deixo amb l'assaig de la lectura dels nanocontes. Gràcies als lectors, lectores i músic; m'encanta!:
