De tant en tant m’agrada
compartir el procés creatiu, i la millor forma és amb un exemple. Fa uns dies
vaig publicar aquest poema il·lustrat:
.
La pell de la taronja
És taronja encara?
I l’olor? I el seu record?
Un dia, un petó,
em deixà gust de taronja als llavis.
.
Podria dir quasi de forma exacta el dia, hora i minut en què me’l vaig
escriure a sobre. Fou el divendres13 de gener, en sortir de gravar un programa
a Canal 21, és a dir, sobre les 5 de la tarda.
Sovint, mentre
camino, em fixo en petites coses que hi ha sobre la vorera, caigudes, que
desperten el meu interès; i de vegades, els busco intencionadament. Recordo que
en aquell moment em vaig dir: escriure alguna frase inspirat en la primera cosa
que vegi. I el primer que vaig veure fou la pell d’una taronja. M’agraden les
taronges, m’agraden els personatges perdedors, derrotats (almenys en aparença);
per tant, el punt de partida era bo. I els versos em van sortir pràcticament a
raig, i així els vaig gravar al mòbil, i així, sense canviar ni una coma, els
he escrit.
Parlo d’un petó amb
gust de taronja. Aquest petó, en concret, no existeix, però sí que he donat a
la meva vida (i m’han donat) petons que m’han deixat un gust determinat. Per
tant, el poema és autobiogràfic? Sí? No? Ni sí, ni no?
.
Després ve la part
gràfica. Ja fa molts anys que penjo aquestes frases improvisades, aforismes,
reflexions, versos… a les xarxes. Darrerament m’ho treballo una mica més, i les
incloc en una imatge. I posats a fer, no descarrego imatges de la xarxa, sinó
que busco que tinguin algun sentit, que aquest teló de fons que poso als textos
sigui més personal (parets de casa meva, tovalles, coixins, trams de vorera que
trepitjo cada dia, etc). En aquest cas, vaig fotografiar les restes de taronja que
m’havia menjat per dinar sobre el marbre de la nostra cuina.
Restes de taronja, o
són taronja encara?
