Felicitats petites (22): tenir raó

De vegades tenim discussions menudes, polèmiques absurdes suscitades per algú que ens contradiu, que afirma que estem equivocats en el nom d'un actor, o en la data que vau sopar en aquella pizzeria. Sovint tots dos bàndols es carreguen de raó dalt del seu castell i ningú vol baixar del burro.

Quan arribes a casa no pots evitar fer ràpidament la consulta sobre el tema de debat i, de tant en tant, comproves satisfet que tens raó, i et mors de ganes de trobar-te cara a cara amb el teu contrincant i saborejar el moment de dir-li: tinc raó!

Una d'aquelles felicitats petites que ens fan humans.

34è joc literari

Com en altres ocasions, el joc literari dels dimecres compta amb la col·laboració d'un bloc amic on podeu trobar una pista. Aquesta setmana es tracta del bloc El cuirassat Potemkin, que s'ha prestat ha oferir-vos una imatge que us ajudarà a resoldre el joc.

Com demano normalment, m'heu d'enviar a jesusimaite@gmail.com el títol del llibre i l'autor/a que em va fer la següent dedicatòria:

Com ja vaig informar en un post el dia 4 de desembre, tots els participants en els jocs del mes de desembre participaran en el sorteig dels següents premis:


- Dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedits per l’Institut d’Estudis Catalans.
- Un lot de productes de qualitat de les Terres de l’Ebre, cedit per la cooperativa Soldebre.

Animeu-vos a participar, que és molt fàcil aquesta setmana!

Perdoneu que no permeti posar comentaris en aquest post; és per evitar que es posi la solució i això faci perdre l'emoció del joc.

Des de Toledo, però amb català

A l'Ajuntament on treballo sovint rebo escrits de gran varietat d'empreses que ofereixen els seus productes, tant de Catalunya com de fora. Avui n'he rebut una de molt especial oferint mobiliari urbà. En principi semblava com la resta, molt amable i acompanyada de salutacions cordials, però la sorpresa i l'alegria has estats grans en veure'n l'origen: Val de Santo Domingo, Toledo. I quin és és el motiu d'aquesta alegria? Doncs que la carta està escrita en català!

M'ha semblat un detall a tenir en compte, especialment en els temps i assetjaments mediàtics que corren. Evidentment, imagino que la intenció de la empresa, en enviar cartes en català a Catalunya, no és altre que preveure que bon ser un bon negoci.

De totes maneres, considero aquesta carta com un bon senyal, i és important que considerin rendible econòmicament escriure en català; algunes empreses de Catalunya encara no se n'han adonat.

De pel·lícula: Una nit a l’ópera, dels Germans Marx

Una de les pel·lícules més conegudes dels Germans Marx, de 1935, amb una de les escenes més parodiades: la del camarot. De fet l’agument de les seves pel·lícules no té gaire importància, i només cal deixar-se portar per l’esperpèntica xerrameca del Grouxo i gaudir d’una genialitat darerre l’altra. Mots altres fragments poden ser susceptibles de veure’s accelerant el DVD.

—Sr. Dreyfus, vostè m’havia convidat a sopar a les set i ja són les vuit i estem sense sopar!
—Com que no! Jo acabo d’empassar-me la millor fartada de la meva vida i vostè sense adonar-se’n.
—Què pretén dir? Estic aquí des de tres quarts de set!
—Donant-me l’esquena! Quan jo convido una dona el mínim que demano és que em miri el bigot; és el preu que ha de pagar.
—El compte— diu el cambrer.
—9 dòlars amb 40! Quin abús! Jo de vostè no ho pagaria.

—L’estimo!
—I per a demostrar-me el seu amor ha vingut a sopar amb una altra dona?
—Però sap per què estava amb una altra dona? Perquè em recorda a vostè.
—És cert?
—És clar! Per això estic sopant ara amb vostè, perque vostè em recorda a vostè; els vostres ulls, el vostre coll, els vostres llavis, tot em recorda a vostè, excepte vostè.
—Darrere d’aquesta cortina es troba l’il·lustre director d’una nova companyia d’òpera. Em segueix?
—Sí.
—Doncs deixi de fer-ho ho cridaré a la policia! Ja ho he preparat tot perquè vostè inverteixi 200.000 dòlars a la seva companyia. Així entrarà a la societat, es podrà casar amb mi i la faran fora de la societat.

(a la famosa escena del camarot)
—Escolti, és meva aquesta camisa que porta?
—No ho sé, l’he trobat al fons del seu bagul.
—Llavors no és meva. Me n’alegro d’haver-los trobat, però preferiria el meu vestit. L’han trobat?
—Sí, però com ocupava massa espai l’hem venut.
—I els han donat gaires diners?
—3 amb 25.
—No hi ha dubte; és el meu.

Desdefinicions (33)

Els seguidors d'aquesta secció ja teniu, com cada dilluns, una nova dosi de Desdefinicions:

equivalència. Hipòdrom d'una famosa ciutat llevantina, conegut per la igualtat de les seves curses.

esquimal. Dolor que senten a la majoria dels ossos els que practiquen per primer cop un cada cop més popular esport blanc.

invasords. Qui entra a la força en un territori, sense escoltar ni súpliques ni arguments.

bloqueria. Conegut i turístic mercat on s’hi troben saborosos posts i comentaris per a tots els gustos, al costat de la rambla del món.

Postres de músic recomanat a l'Avui

Gràcies a la proposta que agraeixo de la directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, els meus Postres de músic han estat un dels llibres recomanats al suplement cultural de l'Avui del passat 6 de desembre.

Blocs degustació (3)

Una nova degustació d'alguns dels posts de la setmana. Ni millors ni pitjors que la resta, simplement alguns que considero interessants i que m'agrada proposar-ne la visita:

L’imaginari: un divertit exàmen de música.

La Marfanta: una notícia que ens hauria de fer reflexionar.

Connexions [from Tarragona]: una llibertat d'elecció.


Tot és possible: una crítica nadalenca.


Un cel vermell: la perversió de la informació.

El timbal de llauna, de Gunter Grass

El timbal de llauna, de Gunter Grass, és un dels llibres que més m’ha fascinat, tot i que de vegades resulti difícil d’explicar i de seguir la seva trama. Òscar, el protagonista, ens explica la seva història des del llit d’un hospital per a malalts mentals. Als tres anys rep com a regal un timbal de llauna que, des d’aquell moment, es convertirà en el seu continu company, i amb ell serà capaç de comunicar-se (més o menys). El protagonista també tindrà estranyes qualitats, com la de trencar vidres, a la seva voluntat, amb la veu. Als tres anys, un cop comença a tocar el timbal, deixa de créixer, que és una forma d’aïllar-se i separar-se d’una societat plena d’enganys, que li permetrà fer d’observador des de la irresponsabilitat aparent dels nens. Hi ha molts detalls impactants i inoblidables en el llibre: les quatre faldes de sa iaia on sempre busca refugi; l’olor a vainilla de Maria, la noia de qui s’enamora i amb qui gaudirà del sexe mitjançant els polvets efervescents; el moment en què toca el timbal davall de les tribunes on oraven els nazis; el dit anul·lar que trobarà i que el portarà a ser internat sota l'acusació d’assassinat; quan intenta col·locar el timbal en una estàtua del nen Jesús i veu que no el sap tocar i creu que és ell l’autèntic Jesús; la taverna de la ceba on, després de la guerra, la gent anava a tallar cebes i així podia fer sortir les llàgrimes que tenia dins; la història d’una parella en què ell li xafa el peu, li trenca l’ungla i es dedica a cuidar-la fins que l’ungla es cura i l’amor desapareix i ella deixa que li trenqui l’altra ungla del peu; la fila de formigues que van en busca del sucre i volten un cadàver que ha caigut a terra; el seu amic que cau enamorat d’una estàtua de proa de vaixell maleïda, i moltes més.

Només com a exemple, n’he triat uns fragments:

"Enmig d’aquella cridòria resultava tranquil·litzador que les formigues no es deixessin impressionar per l’aparició de l’exèrcit rus."

"Era un cuiner apassionat, que sabia transformar els sentiments en sopes."

"A vegades s’instal·lava en l’error, encara que al seu voltant hi hagués cadires suficients."

"La fusta va trobar la seva destral."

Cançons: All the way, amb Frank Sinatra i Celine Dion

Aquesta setmana Immaculada ha fet 50 anys i volia dedicar-li la cançó del dissabte: felicitats!

Per això he buscat un tema de l'any que va nèixer, el 1957, d'un dels intèrprets amb majúscules del segle XX: Frank Sinatra. En aquest cas es tracta de la cançó All the way, cantada conjuntament amb Celine Dion. Les bones cançons no en saben res del pas del temps.

Bloguejant a La Plana Ràdio

A poc a poc els mitjans de premsa tradicionals es van fent ressò del fenomen dels blocs. Per exemple, Josep Roig de La Plana Ràdio de Santa Bàrbara, a la freqüència 100.6, dedica un programa a entrevistes a diversos blocaires, i a mi em va tocar el torn fa unes setmanes. Si voleu, podeu sentir l’entrevista al bloc de La Plana Ràdio.

Desde fa un temps he establert una bona relació amb aquesta emissora, en gran part gràcies a l’ensusiasme encomanadís de la Tere Giné, fins al punt de col·laborar-hi de forma periòdica en una secció dedicada als llibres que porta el títol de Tens un racó dalt del món.

Cares del món (23)

Les Cares del món no fan pont i no falten a la seva cita de tots els divendres. Avui li toca a una de molt seriosa, i fins i tot trista diria jo, pobra. Us convido que m'envieu les cares que trobeu per aquest món, divertides, cansades, sorpreses o espantades, tant s'hi val.

I si voleu, també la podeu batejar.

Guanyadores i solucions dels jocs literaris de novembre

Després del sorteig d'ahir, les guanyadores dels premis dels jocs literaris del mes de novembre són:

Un lot de llibres de Cossetània Edicions: Mònica Lusilla, d'Andorra

Un lot de 3 ampolles d'Oli de Tortosa: Norma Pujol, de Flix

D'altra banda, les solucions dels jocs literaris són:

29è joc literari: Rata Robinata, pèls de tomata, d'Estrella Ramon
31è joc literari: les 16 propostes són vàlides
32è joc literari: Sergi Pàmies
30è joc literari: Aquest joc, que 7 persones van resoldre en la seva totalitat, requereix una expliació més àmplia.
Els blocs col·laboradors que amagaven fragments autèntics de Pere Calders són els següents:

Filant prim
El basar de les espècies
La veïna del pis de sota
De Roquetes vinc…
Tot és possible
Antaviana

La resta de fragments han estat inventats per a aquest joc, excepte alguns préstecs agafats de Pedrolo, Rodoreda, Joan Sales, Bladé, Sergi Pàmies, Moncada, Allen, Imma Monsó, Arbó i Espinàs. Gràcies de nou a tots els blocs col·laboradors.

I ara, a pels jocs de desembre, que ja van començar ahir.

Felicitats petites (21)

Avui no cal buscar gaire per trobar una felicitat petita. Un dia de festa entre setmana ja és prou motiu de felicitat, és com un regalet dels déus del temps. No us feu els despistats, ja sé que molts, quan us arriba a les mans el calendari de l'any nou, mireu de seguida en què cauen determinats dies festius.

Molts fareu pont, i gaudireu d'embussaments a les carreteres. Jo no, jo treballo el divendres, però tot i així serà un dia especial, ja que, probablement (espero), el volum de feina disminueixi i tot es faci amb un aire més relaxat.

Si avui, dijous, esteu llegint aquest post, ja us heu plantejat bé si no teniu una manera millor d'aprofitar el dia festiu?

33è joc literari: imatge-enigma

El primer dels jocs literaris del mes de desembre presenta la forma d'una imatge-enigma. Els participants veterans ja saben que cal endevinar el títol d'un llibre i el seu autor/a.

(Que la imatge del fons sigui Cornudella de Montsant no és cap pista).

Per als nouvinguts o visitants de pas us informo que cada dimecres proposo un joc literari i que cal enviar la resposta al correu jesusimaite@gmail.com , juntament amb el vostre nom i la població. A principis del mes següent sortejo entre tothom que participi diversos premis; en aquest cas, un lot de productes de les Terres de l'Ebre cedit per Soldebre, i dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu trobar més informació sobre els premis al post anterior.

Perdoneu que no es puguin posar comentaris en aquest post. És per evitar la temptació o l'error que algú posi la solució i no permeti jugar a la resta.

Premis jocs literaris de desembre

Quan és a punt d’acabar-se el termini per a enviar respostes als jocs de novembre, ja us puc anunciar quins seran els premis dels jocs literaris del mes de desembre:

Un lot de productes de qualitat de les Terres de l’Ebre, cedit per la cooperativa Soldebre
Dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedits per l’Institut d’Estudis Catalans

Per tal de participar en el sorteig d'aquests premis, podeu enviar les respostes a qualsevol dels jocs literaris que proposaré els quatre dimecres del mes de desembre. Si encerteu més jocs, tindreu més oportunitats i, a més, com a al·licient, regalaré algun número extra a qui encerti tots els jocs del mes.

Animeu-vos a jugar a partir de demà i fins el 2 de gener de 2008 inclòs com a termini màxim.

Em podeu consultar qualsevol dubte.

Moltes gràcies a Soldebre i a l'Institut d'Estudis Catalans per al seva col·laboració.

Seguidament, un detall de la composició del lot de Soldebre:

Match point, de Woody Allen

El meu objectiu en aquesta secció De pel·lícula dels dimarts no és analitzar en profunditat una pel·lícula, sinó mostrar alguns fragments del guió que he trobat interessants. Els habituals al bloc sabreu que Woody Allen és un recurs fàcil per a mi. Aquesta setmana us proposo uns quants detalls de Match point, que molts assenyalen com la millor d'aquest director. Jo no comparteixo aquesta impressió, ja que en prefereixo d'altres. La trobo bastant diferent a la resta de la seva filmografia, tot i que recupera el tema del sentiment de culpa i l'absència del càstig que ja va tractar a Delictes i faltes. De totes maneres, un gran film amb Jonathan Rhys Meyers, Matthew Goode, Emily Mortimer i Scarlett Johansson.

Aquell que va dir més val tenir sort que talent, coneixia l’essència de la vida. La gent té por a reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Espanta pensar quantes coses s’escapen al nostre control.

Així és com es millora: jugant amb un jugador millor.

—El seu pare era en essència un fanàtic religiós.
—Després de perdre les dues cames va trobar a Jesús.

—A tothom li fa por reconèixer la importància de la sort. Els científics confirmen cada cop més que tota l’existència és fruit del pur atzar, sense cap fi ni designi.
—Doncs a mi m’és igual, m’encanta cadascun dels seus minuts.

El correcte seria ser descobert, castigat, almenys hi hauria una mínima senyal de justícia, una mínima quantitat d’esperança en un possible sentit.

Les meves lectures infantils i el record d'una balena

Em vaig aficionar a la lectura de ben petit, i devorava tot allò que em queia a les mans. Fins i tot m'ho passava bé llegint els diccionaris, amb aquells dibuixos que hi ha als marges, i aquelles pàgines centrals amb colors, amb les banderes de països que ja no existeixen.

Al meu germà i a mi, els meus pares ens van comprar una enciclopèdia temàtica que segur que molts de la meva generació tenen a casa: la Enciclopedia juvenil A-ZETA, de ediciones CREDSA.

Un capítol concret d'aquesta enciclopèdia, a les pàgines 52 i 53 del primer volum , em va seduir especialment. S'explicava ( i s'explica) la caça de la balena i tot el que se'n treu de profit. Les dades parlen soles: una balena proporciona 50.000 kg de carn, 3.000 kg de llengua, 1.550 kg de budells, 25.000 kg de greix...

No és estrany que aquestes dades, i la imatge que les acompanyava, impressionessin un xiquet més aviat primet de Cornudella de Montsant, un poble de secà del Priorat.

Desdefinicions (32)

Tornem a ser dilluns (ànims, que aquesta setmana serà curteta) i ja estan aquí les Desdefinicions. Quina us agrada més avui?

problemàtic. Àtic amb goteres.

enfadar. Posar de mala llet una fada, per molt bona i tendra que sigui.

bucòlic. Dolor abdominal agut que pateixen els pastors, i que no té res d’idíl·lic.

colon-itzar. Envair un territori sense consentiment, especialment per la part del darrere.

Blocs degustació (2)

Tal com vaig començar la setmana passada, avui us dono un petit tast de Blocs degustació que no pretén ser un recull dels millors posts de la setmana, sinó tan sols alguns dels molts que m'han cridat l'atenció. Us convido a visitar-los:

De Roquetes vinc... a Tortosa baixo: una conversa amb si mateix.
El bloc de l'Albert Torrents: el record d'una pell en diumenge.
Emigdi Subirats: l'homenatge a una carta històrica.
L'altra cara de la Lluna: un roig sobre blanc molt dolç.
El basar de les espècies: recitant una poesia de Joan Elies Adell.
La iaia té caspa: una geometria catalana amb sentit de l'humor.
Un cabaret de paraules: un instant entre el somni i la realitat.

Van venir com orenetes, de William Maxwell

Aquesta novel·la de William Maxwell retrata amb unes quantes pinzellades la vida d’una família nord-americana mitjana a principis del segle XX. La història es narra en tres fases, segons el punt de vista del fill petit, del fill gran i finalment del marit. A poc a poc, es va notant com s’atansa la tragèdia ("Abans que s’acabés aquell dia també s’espatllaria tot, com sempre") que amenaça la vida tranquil·la d'aquest poble i d’aquesta família que gira al voltant de la mare, autèntic nucli i cente des d’on es reparteix la tendresa. Tots tres en depenen, necessiten del seu amor i de les seves atencions d’una forma desesperada. "Totes les línies i superfícies de l’habitació convergien en la mare".
Una novel·la amb el regust de la tristesa per tot allò que anem perdent.
"Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaria sol, les seguiria sentint total la vida."

Perdo el nord, de Marc Parrot

Des de fa diverses setmanes m'agrada acompanyar els matins dels dissabtes amb alguna cançó. Avui m'he decidit per Perdo el nord, de Marc Parrot, dedicada a tots els que algun cop hem perdut el cap.