A proposta de Mònica Amorós i en motiu del Premi Nacional de Poesia que ha rebut Joan Margarit, us transcric un poema del llibre Càlcul d'estructures, publicat per Proa al 2005.
Final de dia
Ara que només ets
un pètal dins de l'ambre del no-res,
ha d'haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l'oblit?
Per si t'acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert damunt la taula.
Vaig tenir el plaer d'escoltar dels seus propis llavis aquest poema al col·legi d'arquitectes de Tarragona. Realment va ser una experiència fantàstica. Abans d'entrar hi havia la seva obra com arquitecte. El maridatge de la técnica i la poesia em va fer gaudir de la gran dimensió humana i técnica del Sr. Margarit.
ResponEliminaLa meva felicitació pel premi. Gràcies per permetrem compartir amb vosaltres la experiència.
Mariuca
Una alumna del club de lectura de Tarragona
nomes dir que fantastic poema.
ResponEliminaÉs un poema fantàstic, com tots els seus. El premi li han donat per Casa de misericòrdia, però jo prefereixo molt més Joana. Suposo que no deixa de ser un reconeixement merescut a tota la seva trajectòria. Salut.
ResponEliminasaps que el trobo preciós? Preciós, senzillament...
ResponEliminaUns poemes fantastics i un premi molt merescut !!!
ResponEliminaEl plaer de rellegir un poema que m'havia agradat! Vaig llegir Càlcul d'estructures quan va sortir. M'agrada Margarit i m'alegro del premi.
ResponElimina