Pàgines

▼

17 de setembre 2010

Desolació

Quan la llum no és prou per fer viva una cambra,
quan assegut a la cadira només resta
l'implacable oblit.
.Text inspirat en una foto de Tere Balañà.
at

13 comentaris:

  1. Pere17 de setembre del 2010, a les 12:06

    Em fas pensar en la terrible solitud de la vellesa ...

    Bon dia Jesús M.

    ResponElimina
  2. sànset i utnoa17 de setembre del 2010, a les 14:20

    sempre podem fer un bon forat a la paret!

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. Anònim17 de setembre del 2010, a les 14:30

    Potser menyspreem l'oblit. A qui no li agradaria llevar-se de tant en tant determinats pensaments del seu cap? Poder començar de nou, certament.

    Perquè potser és el NO oblit el que ens fa veure la cambra tan fosca.


    Salut,
    Effy.

    ResponElimina
  4. rosana17 de setembre del 2010, a les 16:25

    Imagino a algú segut a la cadira de la foto, mirant cap al no res, és un poc trist

    ResponElimina
  5. Deric17 de setembre del 2010, a les 18:53

    veig que les fotos ens inspiren de forma similar i diferent a l'hora

    ResponElimina
  6. novesflors17 de setembre del 2010, a les 19:01

    Quina foto tan impactant.

    ResponElimina
  7. Ada17 de setembre del 2010, a les 20:14

    ... aleshores allò que falta és una persona que òmpliga aquesta cambra de llum i energia.

    ResponElimina
  8. Pakiba17 de setembre del 2010, a les 20:49

    Me imspira solitud i silenci.
    Es aixo el que ens fa veure la cambra fosca?

    ResponElimina
  9. Pilar17 de setembre del 2010, a les 21:25

    Em fa pensar en tantes persones...Massa pel meu gust.

    ResponElimina
  10. Magda17 de setembre del 2010, a les 22:20

    Magnífiques aquestes fotos de la Tere que evoquen tantes coses i obren portes a moltes imaginacions.

    ResponElimina
  11. Rafel17 de setembre del 2010, a les 22:30

    D'acord amb l'Ada. Calen persones que omplin de vida el rebost.

    ResponElimina
  12. Anònim17 de setembre del 2010, a les 23:30

    Quan això succeeix, cal sostindre alguna il·lusió, una música, una cançó... quelcom petit que ens aporti una mínima felicitat que ens permeti sobreviure.
    Tot i que sovint, és difícil no llençar la tovallola.

    PD: et vaig seguint, però cada dia tinc menys temps i no puc comentar tot el que voldria.

    Molts petons gran Tibau!

    ResponElimina
  13. Sandra D.Roig18 de setembre del 2010, a les 16:19

    realment bell, una combinació perfecta.
    Demà no puc venir, però sé que serà fantàtic.
    una abraçada

    ResponElimina