tarda serena

 

Quatre dones grans venen cap a mi a la vorera caminant en paral·lel, una al costat de l’altra.

Avancen com un grup homogeni, i sembla que tinguin un objectiu clar, però el seu pas és lent, molt lent. La tarda és serena, borda un gos llunyà. Sembla la seqüència d’un film de l’oest en què el director empra la càmera lenta per a dotar-la de dramatisme. Com que no van a cavall, i vesteixen amb roba discreta, no puc deduir si són dels bons o dels dolents. Tinc la temptació de girar-me a comprovar si en direcció contrària s’atansa un altre grup, cap a l’enfrontament final, però un noi amb patinet elèctric trenca l’encanteri.