i tot pren color

 

Sala d’espera de serveis clínics, tota ella d’un gris fosc, penso que innecessari, que impregna el terra, les parets, el sostre, les portes, tot, amb minses variacions del mateix to mancat de la mínima alegria. Arribo a pensar si em troba en una escena de Kafka, a un pas de caure en la tristesa. I enmig d’aquesta grisor, una persona que també s’espera em pregunta si soc jo. Li confirmo. Es veu que no n’estava segur, però en veurem amb un llibre no ha dubtat. És familiar d’un bon amic, Ernest Redó, i ens ha vist junts alguna vegada. Li ensenyo fotos de l’últim acte en què hem coincidit, fa ben pocs dies. I aquesta petita coincidència, típica de ciutat humana, fa que tot prengui color.