El bosc de les guineus, d’Arto Paasilinna

Anticonformistes per naturalesa, llibertaris per vocació, marginals per decisió pròpia, els personatges de Paasilinna no estan fets per a la rutina: la societat els constreny i, vulguin o no, acaben sempre per transgredir les regles. Per això Oliva Juntunen ha decidit fer-se gàngster, professió que s’adiu molt amb la seva innata indolència, i més quan aconsegeuix que el robatori el realitzin uns altres que, evidentment, també hauran d’expiar la pena. Feliç amb els seus lingots, Juntunen gaudeix de la bona vida en un luxós apartament d’Estocolm, fins que la tranquil.litat es veu torbada per la sortida dels seus còmplices de la presó, amb ganes de venjança. Però Oliva no està disposat a repartir l’or amb aquells lladregots. Fugirà al més profund de l’inquietant bosc de les guineus a Lapònia. Allí coincidirà amb el comandant Remes, alcoholitzat i fracassat, durant unes maniobres, i l’enganya amb l’excusa de buscar or per tal que li serveixi d’ajuda. S’instal.len en una antiga cabanya que amoblen amb tots els conforts. Juntunen, d’amagat, va treient trossets de l’or per a comprar tot el que necessiten. També s’hi afegeix la Naska, una velleta de 90 anys que volien portar a un asil i també fuig. Tots tres viuen aïllats de la societat i feliços a la seva cabanya, on el comandant hi farà portar també durant una temporada a dos prostitutes amb les que conviuen com en família tots plegats. Novel.la surrealista, divertida, original, amb tocs de tendresa també. Per exemple, quan la vella es mort, l’enterren al bosc; se l’estimaven com a una àvia i li tenen respecte: "Normalment no es fuma als enterraments, i encara menys si el difunt patia asma". Al final es fa un breu resum del futur dels personatges. Una de les prostitutes mor a causa de les drogues, i durant l’autòpsia un dels metges se n’enamora. Al bosc van posar-hi trampes amb salsitxes per a caçar guineus, amb un rètol avisant del perill els éssers humans, però no amb alemnay. Al final, quan se’n van del bosc, les trampes es van disparant, atrapant turistes alemanys que sentien curiositat per les salsitxes assecades a l’aire: uns seixanta acaben penjats, i encara avui es pot veure els esquelets que el vent fa onejar de les sogues produint un soroll fantasmal, oferint un espectace màgic, commovedor.

La lectura d’aquest llibre ha despertat el meu desig de continuar amb el darrer llibre traduït al català d’Arto Paasilinna, Deliciós suïcidi en grup, i ha confirmat les expectatives creades amb El moliner udolaire, que comentarem al Club de Lectura de Tortosa el proper 18 de juny. Interessats posar-se en contacte a clubdelectura@tortosa.altanet.org