La força de la gravetat, de Francesc Serés

Aquest és el primer llibre que he llegit de Francesc Serés (Saidí, 1972) i em plau haver descobert per a mi un nou talent de la narrativa catalana. Els disset contes que formen el recull tenen una mena de denominador comú que ens recorda que som molt vulnerables, fràgils. Els protagonistes d’aquests contes es veuen sovint impotents per donar-li la volta al guió de la vida. Aquesta vulnerabilitat humana es reflecteix davant dels fenòmens de la naturalesa, davant de la malaltia, davant del passat, davant de la tirania de les màquines, i l’autor ens ensenya, potser, a conviure amb aquesta incapacitat nostra per canviar certes coses. El recull comença amb contundència amb el conte "El preu": "Eres dempeus damunt del billar, tot el feltre esquinçat, llançant les boles contra el mirall de darrere de la barra, encara sento petar les ampolles i l'olor dels licors que regalimaven i esquitxaven per tot arreu, el soroll de les boles que rebotaven per terra, mai no t'havia vist així d'enfadat, fins i tot semblava que la ràbia t'havia dotat d'una mena de destresa improvisa com si ho haguessis fet tota la vida." A "La torna", ens impacta la descripció de la maquinària d’una fàbrica quan enganxa un treballador pels peus.
A "Les banderes", el conte que potser més m’ha agradat, contraposa la feblesa del cos humà i dels xiquets en concret amb la rudesa dels ferros, de les maquinàries, dels toros, les bigues etc. del port. Es crea un clima de tensió quan l’encarregat busca desesperadament una xiqueta que es pensa que ha entrat al recinte del port. Ja fa un temps s’hi va amagar un xiquet que va morir aixafat entre els ferros dels enormes contenidors. A "El do", una remeiera del delta de l’Ebre es va carregant del mal que cura a les persones que la visiten. No vol clobrar mai, i estableix un lligam especial amb una noia que cura de petita i amb son pare, fins que els demana que no vinguin més, perquè, irremeiablement, ella morirà aviat. A"El metge" un metge d’una comarca de muntanya, acompanyat de la seva dona, ha visitat durant molts anys pobles i masies, sovint en condicions i camins difícils. De vegades no pot fer res per salvar els malalts, altres sí, però sempre que el cridin ell anirà i dormirà al costat de les criatures que tenen febre. "La revolució" ens mostra un vell que es jubila de treballar en una fàbrica tota la vida, des de fa generacions d’obrers i generacions d’amos, i les coses sembla que no canviïn, que estiguin predestinats a seguir així. Avui fan la festa de jubilació i té pensat fer un discurs dient el desgraciat que ha estat a la fàbrica, serà el seu moment, però a l’hora de la veritat no pot, la ràbia el consumeix, s’emociona, i tothom pensa que és per la pena de deixar la fàbrica. A "L’amort" , l’autor ens diu com de vegades ens veiem impotents davant les cirsumstàncies: "De vegades les circumtàncies et van embolicant en una història que potser no és la teva, però que a poc a poc, com el corrent d’un riu, et va portant fins al centre del cabal, no has sabut quedar-te al amrge i la força de l’aigua et pren, i no entens ben bé cos has arribat tan lluny, però, curiosament, veus rere teu totes i cadascuna de les teves petjades, els canvis de direcció, les vacil·lacions i el pas ferm amb què has avançat, com si tot l’il·lògic de la situació fos, per fer-te més mal, perfectament comprensible."
Més informació sobre l’autor a http://francescseres.net