Aquest és un dels molts relats dels viatges a peu que ens regala Josep Maria Espinàs als seus fidels seguidors. Aquest cop, el viatge va ser l’estiu de 1996 a la Matarranya, una comarca de la Franja que cada cop aprecio més i visito sovint, seduït per l’encant dels seus pobles. La barreja de la narrativa d’Espinàs i la bellesa de la Matarranya havia de donar un bon resultat a la força. En concret, el trajecte va transcórrer pels pobles de Calaceit, Cretes, Vall-de-roures, Freixneda, Torre del Comte, Valljunquera, Vall del Tormo, Massalió i Maella. Qui estigui acostumat a llegir a Espinàs, i els seus llibres de viatges en concret, no hi trobaran cap sorpresa, només l’encant de deixar-se gronxar per la seva forma d’observar la vida, perquè com diu al pròleg: "dues activitats simultànies i encadenades: viure em fa observar i observar em fa viure."
Espinàs és un home ple de sentit cumú que admira i es recrea en els petits detalls que passen desapercebuts per la majoria: "la memòria s’alimenta de delícies minúscules". Els seus ulls no busquen els grans monuments, que valora, sinó els pedrissos de les places dels pobles on pot xerrar amb algú que pren el sol; no s’embadaleix amb paisatges espectaculars, que gaudeix, sinó que es fixa en les empremtes que l’home ha deixat als camps. Espinàs és un escriptor que valora per damunt de tot la vida, la vida fràgil i valuosa: "la vida no és bronze, la vida és una argila que cada vegada es fa més pàl·lida i insegura." Als seus viatges a peu sovint apareix algú que amablement vol portar-lo en cotxe al següent poble; però ell sempre renuncia, perquè amb el ritme lent de les passes assaboreix l’arribada al seu destí. Tot i aquest exercici de ritme lent ell, un home de ciutat, s’adona, amb el contacte de la gent del poble, "que encara sóc un aprenent de la paciència". Deixar cada poble sempre li dol, perquè gràcies al seu tarannà i a la tafaneria pròpia d’un escriptor ha fet coneixences i nous amics, i s’ha sentit veí per un dia, però cal continuar, perquè "sense deixar res enrere no es faria mai camí."
Llegir els viatges a peu del Josep Maria Espinàs és una teràpia que em recomano un cop l’any, potser perquè com ell "m’adono que, per a mi, el camí més estimulant ha estat sempre el que m’ha donat més espai de visió, i una respiració més fresca per viure’l passa a passa —o potser estic parlant de la vida."
Espinàs és un home ple de sentit cumú que admira i es recrea en els petits detalls que passen desapercebuts per la majoria: "la memòria s’alimenta de delícies minúscules". Els seus ulls no busquen els grans monuments, que valora, sinó els pedrissos de les places dels pobles on pot xerrar amb algú que pren el sol; no s’embadaleix amb paisatges espectaculars, que gaudeix, sinó que es fixa en les empremtes que l’home ha deixat als camps. Espinàs és un escriptor que valora per damunt de tot la vida, la vida fràgil i valuosa: "la vida no és bronze, la vida és una argila que cada vegada es fa més pàl·lida i insegura." Als seus viatges a peu sovint apareix algú que amablement vol portar-lo en cotxe al següent poble; però ell sempre renuncia, perquè amb el ritme lent de les passes assaboreix l’arribada al seu destí. Tot i aquest exercici de ritme lent ell, un home de ciutat, s’adona, amb el contacte de la gent del poble, "que encara sóc un aprenent de la paciència". Deixar cada poble sempre li dol, perquè gràcies al seu tarannà i a la tafaneria pròpia d’un escriptor ha fet coneixences i nous amics, i s’ha sentit veí per un dia, però cal continuar, perquè "sense deixar res enrere no es faria mai camí."
Llegir els viatges a peu del Josep Maria Espinàs és una teràpia que em recomano un cop l’any, potser perquè com ell "m’adono que, per a mi, el camí més estimulant ha estat sempre el que m’ha donat més espai de visió, i una respiració més fresca per viure’l passa a passa —o potser estic parlant de la vida."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada