Aquesta novel·la escrita l’any 1951, narra en primera persona uns pocs dies de la vida de Holden Caulfield, un adolescent nord-americà de complicada vida interior, a qui expulsen novament de l’escola on està internat. Holden no comprèn la societat on viu i, al mateix temps, tampoc se sent comprès, i tot això el fa patir. No suporta el col·legi ni a la majoria de companys, i veu el món ple de vanitat, d’egoisme, d’injustícia, d’hipocresia, d’egocentrisme… Aquest món i les seves misèries, que detecta allà on mira, el deprimeixen, i no troba altra sortida que fugir-ne ben lluny, pensar en fer-se el sord-mut i aïllar-se de la societat. Però la seva germana petita, el seu punt feble, es convertirà en el seu salvavides, perquè la infància és l’únic indret on encara habita la innocència, i cal protegir-la, i potser per això ell s’imagina un grup de xiquets jugant en un camp de sègol, al costat d’un penyasegat i ell és el vigilant que evita que hi caiguin.
El llibre és ple de frases dignes de ser subratllades. N’he triat només unes quantes:
El llibre és ple de frases dignes de ser subratllades. N’he triat només unes quantes:
“Sempre estava demanant favors a tothom. Aquests paios que es pensen tan ben plantats o molt importants són tots iguals. Com es consideren els millors del món creuen que tots els admirem moltíssim i que ens morim per fer alguna cosa per ells.”
“Vaig pensar que les dues lletges eren germanes, però quan els ho vaig preguntar es van enfadar moltíssim. Es veu que cap volia assemblar-se a l’altra, la qual cosa era comprensible, però no deixava de tenir certa gràcia.”
“Aquests tipus tan intel·lectuals no els agrada mantenir un conversa, llevat que siguin ells qui porten la batuta.”
“Resulta molt difícil compartir l’habitació amb una persona que té les maletes molt pijors que les teves.”
A posteriori, afegeixo aquest enllaç al bloc La llumenera de Nova York, amb un interessant comentari sobre el llibre.
El Club de Lectura de Tortosa comentarem aquest llibre el dia 26 de novembre, a les 19.30, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, i tothom hi està convidat.
Ja tenim preparada la propera trobada, el dia 21 de desembre, per a comentar La clau Gaudí en companyia dels seus autors: Andreu Carranza i Esteban Martín.
Molt bon llibre. Segur que podeu treure'n molt de suc al Club.
ResponEliminaTothom me l'ennaltia tant que tampoc el vaig trobar admirable com deien, es més, el vaig trobar un llibre entretingut, correcte, però no pas exquisit com diu tothom. Potser quan el vaig llegir no era el moment, però sincerament, no es tant com aparenta.
ResponEliminaSalinger em va decepcionar.
El vaig llegir a la facultat i en guardo molt bons records.
ResponEliminaUn gran llibre, amb la simplicitat que correspon a la bona literatura d'avui en dia. He sentit sovint comentaris que és un "llibre que no té res", però hi estic totalment en contra
ResponEliminaAra bé, vaig llegir Fanny i Zoe i no em va entrar gens bé. Els 9 contes sí, però no són gens fàcils de llegir, i molt tristos
Desafortunadament jo no podré assistir al Club pero em feu enveja. Ho vaig llegir fa una pila d'anys però em va agradar moltissim - crec que dona per molt de debat. I més si entreu en tot lo que ho envolta - despres de llegir-ho encara ho trobo mes fascinant quan he apres sobre l'autor,les conexions amb la cultura americana, per no parlar del cas de l'assasinat de Lennon. Veritat que este llibre estava prohibit en alguns estats mentres era text recomanat en altres?!
ResponEliminaEn general, jo soc "fan" de saber coses de les vides dels autors i musics que m'agraden - passo mes temps a vegades llegint biografies que les propies obres! Potser no cal tant ! pero crec que si, que aporta alguna cosa mes al llibre saber la seva historia "exterior"
En una època d'hipocresia social, lectures com les de Salinger i Kerouac, que cada vegada més consten com a autors recomanats en els instituts, permeten com a mínim una entrada d'aire als programes educatius, una mirada crítica al món i a les relacions, i parlar sense tants prejudicis.
ResponEliminaPersonalment, tant El Guardià com els Nou Contes em van agradar.
El vigilant, en edició de butxaca en anglès amb il·lustracions a la portada a La Llumenera de Nova York.
ResponEliminaUna abraçada.
A mi em va decebre força. Vaig captar el personatge d'entrada i no em va sorprendre la progressió dels fets. Suposo que me l'havien recomanat tantíssim i me l'havien repintat de gran obra mestra que... va acabar sent un llibre més dels que he llegit. Però vistes les frases, potser el rellegeixi.
ResponEliminaEstava esperant amb ànsies aquesta entrada perquè vaig veure que estava prevista. El vaig llegir fa poc , i la veritat és que no va ser tot el que n'esperava. Potser pel fet que te'l recomanen tant ,que després es decep.Potser decebre no és la paraula perquè sí que em va agradar, és un bon llibre però...aniré seguint els comentaris i a veure si elñ ser mirar amb uns latres ulls el rellegeixo d'aquí un temps
ResponEliminaHem llegit el llibre a classe...per OBLIGACIÓ XD però ens ha agradat. Ens hem sentit, la majoria, identificats amb el protagonista. El llibre és massa pesat i repetitiu. Però el final ens ha sorprès...
ResponEliminaAlumnes literatura universal