Sempre que entro a una casa se me'n van els ulls cap a les lleixes plenes de llibres, i si en tenen algun per damunt d'alguna taula de la sala d'estar o del rebedor, encara més. Per a mi és la part més interessant de qualsevol llar, que et permet conèixer una mica més a fons els seus habitants. No puc evitar-ho, i la vista no em dóne abast per a rellegir cadascun dels lloms, i em fa gràcia comprovar que m'he llegit algun dels seus llibres, que compartim alguns dels autors. Pot semblar fins i tot de mala educació, de tafaner sense escrúpols, aquesta ànsia amb què em llanço cap a les lleixes, primer dissimuladament i després sense amagar-me'n i gosant a fullejar-ne algun.N'hi que tenen les lleixes totes ordenades, amb els llibres classificats per mides o col·leccions. D'altres són un aparent caos d'històries, de llibres atapeïts que aprofiten qualsevol espai, horitzontal o vertical, per cridar la nostra atenció. Sigui com sigui, als meus ulls, són el paradís, o una agència de viatges.
A mi em passa el mateix, no ho puc evitar. M'agrada tant fer la tafanera en els llibres d'altres... crec que pots saber molt d'una persona pels llibres que té a casa, o no té.
ResponEliminaI com és de terrible buscar i buscar i adonar-te que, en aquella casa, no n'hi ha ni un de llibre!!!
ResponEliminaAfinitats electives. A mi em passafins i tot quan veig algú llegint al tren, al metro, en un parc...
ResponEliminaDiga'm què llegeixes i et diré qui ets, suposo...
ResponEliminaA casa, l'estanteria i les taules són un caos de lletres. Sempre ens falta espai pels llibres...
Coi, perdó, però avui al bloc he penjat la fotografia de la meva petita biblioteca. Si t'agrada tafanejar cicka-hi dalt a veure si t'agrada quins tinc (bé, quins m'he llegit, perquè de tenir en tinc més).
ResponEliminaGràcies, tens post dedicat al meu bloc.
ResponEliminaCompartim tafaneria...
ResponEliminaés la millor habitació de la casa, la dels llibres..tot i que al final acaben una mica per tot arreu
A casa és la part més important. El despatx amb els llibres és el meu refugi.
ResponEliminaAi, si vens a casa meva et mors, hi ha llibres per tot arreu, i no és figurat, llibres al garatge, llibres que omplen el menjador, davant dels radiadors, tapant les parets fins al sostre, 9 lleixes de llibres a la meva habitació, a les tauletes, encaixats i guardats, a dalt de tot, llibres al cotxe, al despatxet de cap d'estudis, esperant ser desembolicats si són de col.lecció, llibres al traster de la botiga del meu home, en fi, els llibres m'envolten. I cap dels meus dos fills ha sortit lector voraç, un ni se'ls mira, mai n'ha llegit cap, i l'altre llegeix per interés el que toca pels estudis, o sigui que....
ResponEliminaA mi em passa el mateix. Som el que llegim? Fa temps que no llegeixo de debó...potser ja no som.
ResponEliminaHe he he! Si arribes a dir, també, que t'agraden les cases que apareixen a les pel·lícules del Woody Allen, amb aquelles prestatgeries omnipresents atapeïdes de llibres, m'hagués pensat que l'havia escrit jo, el post!
ResponEliminaM'he vist reflexat al teu escrit.
ResponEliminaI encara més m'agrada que quan ve gent a ma casa fullegen o em pregunten per tal o qual llibre de la prestageria.
És una complicitat que t'apropa a l'altre.
I, qué trist, quan, efectivament, vas a una cosa i no hi ha cap llbre.
Jo sóc una més a compartir aquesta mena de xafarderia, com Carles, a més a més de les cases em passa al metro, al tren o en qualsevol lloc que veig algú que llegeix. I la complicitat quan comparteixes llibres o autors que has lelgit es fa sempre molt agradable.
ResponEliminaa mi també em passa :D
ResponEliminano suporto les cases sense llibres... com a curiositat, dir que a París, prop d'on vivíem aquest estiu, hi havia un ebenista que et fabricava una tira sencera de "tapes" de llibres per tenir a la prestatgeria, però només per fer bonic. Una tristesaaaaaa!!! i es veu que té molt d'èxit... per això, des de llavors, quan vaig a una casa i algun llibre "em crida", l'agafo i l'obro, no sigui que m'estiguin intentant donar gat per llebre ;)