La conxorxa dels necis, de John Kennedy Toole

Des de fa pocs dies m’incloc al club de fans de La conxorxa dels necis. Me’l van deixar fa un parell de setmanes per a llegir-lo, però a les cinquanta pàgines no vaig poder resistir la temptació d’anar-me’l a comprar per a poder-lo tenir sempre a casa i subratllar-lo lliurement. Pocs personatges se’t queden gravats a la memòria com l’Ignatius Reilly. No em puc estar de transcriure l’inici de la novel·la que el retrata físicament i psicològicament, de la seva versió en castellà (no sé si està traduït al català):
"Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas."
No sembla molt agradable a la vista, però aquesta no és la pitjor de les seves característiques. Ignatius és un jove de trenta anys que viu a Nova Orlenas amb sa mare vídua, i ni treballa, ni té intencions de fer-ho (sembla un argument molt actual, però està escrita els anys seixanta). Atormentat per una de les vàlvules del seu estómac, que li provoca un molest i irregular moviment de gasos, dedica el seu temps a somniar grandiosos i estrafolaris projectes per a canviar el món gràcies al seu fabulós intel·lecte (segons ell). Sa mare, que pateix els esforços econòmics invertits en pagar-li la universitat, no sap què fer-ne, i ha de suportar com el seu fill la menysprea i la tracta com a una criada. Però quan finalment busca treball encara és molt pitjor. Ignatius és com un nou Atila, i allí per on passa creixen els embolics i els problemes, ajudat, això sí, pels divertis i esperpèntics personatges amb què es troba.
Un divertidíssim i magistral retrat sense pietat de la Nova Orleans del barri francès, dels racisme, de l’esnobisme d’alguns membres de la classe alta, de la decrepitud d’una societat incrèdula davant d’un personatge inoblidable. La novel·la mereixeria una continuació, però l’autor mai la va veure publicada, ja que es va suïcidar l’any 1969, a l’edat de 31 anys. Sa mare va insistir fins aconseguir l’edició l’any 1980 d’aquesta novel·la que va guanyar el premi Pullitzer.
Un parell de perles d’aquest llibre:
"El único regalo que pedía la señora Levy a sus hijas era que atacaran a su padre. A la señora Levy le encantaba la Navidad".
"Sólo me relaciono con mis iguales, y como no tengo iguales, no me relaciono con nadie."