En motiu del 75è aniversari de la seva edició, l’any passat es va reeditar el llibre de Josep Maria de Sagarra, Vida privada, que, precisament, és un dels llibres que em van regalar durant les passades festes de Nadal. Es tracta doncs d’un llibre veterà, amb uns quants anys al damunt, però que no ha perdut ni una gota de força. Jo he xalat llegint-lo i goso dir (sense gaire mèrit per part meva, perquè ja està reconeguda com a tal) que és una de les novel·les imprescindibles de la literatura catalana. Sovint he llegit que el llibre descriu la Barcelona de la transició entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, però bàsicament se centra en mostrar-nos les baixeses de la noblesa catalana i d’aquesta nova burgesia emergent. A mig llegir el llibre em vaig assabentar que la família de Sagarra és d’origen noble, la qual cosa explica el detall amb què l’autor ens la descriu. No té pietat, i ens mostra acarnissadament tota la decadència d’aquesta classe socials, exemplificada en la família Lloberola.
Sovint m’agrada extreure paraules i petites expressions que els autors utilitzen al llarg d’un llibre per a descriure un personatge, i posar-los tots junts per tal de fer-nos una idea accelerada del seu perfil. Sagarra utilitza, entre moltes altres, les següents expressions per parlar d’aquesta classe social: manca d’intel·ligència evident, vanitat tossuda, voler aparentar, manca absoluta de sentit de la responsabilitat, manca de sentit moral, parasitaris, cinisme aristocràtic, enfarfegada incongruència, sense conviccions, i una de les meves preferides, cervell trufat d’hereu de casa bona, i moltíssimes més. No m’agrada fer posts massa llargs, i és possible que la passió per aquesta novel·la em porti a fer-ne un altre comentari properament. Però avui us vull transcriure un dels fragments que m’ha cridat més l’atenció; la magistral descripció del pis on viu Frederic, un dels fills de la família Lloberola, que il·lustra a la perfecció la seva decadència:
Sovint m’agrada extreure paraules i petites expressions que els autors utilitzen al llarg d’un llibre per a descriure un personatge, i posar-los tots junts per tal de fer-nos una idea accelerada del seu perfil. Sagarra utilitza, entre moltes altres, les següents expressions per parlar d’aquesta classe social: manca d’intel·ligència evident, vanitat tossuda, voler aparentar, manca absoluta de sentit de la responsabilitat, manca de sentit moral, parasitaris, cinisme aristocràtic, enfarfegada incongruència, sense conviccions, i una de les meves preferides, cervell trufat d’hereu de casa bona, i moltíssimes més. No m’agrada fer posts massa llargs, i és possible que la passió per aquesta novel·la em porti a fer-ne un altre comentari properament. Però avui us vull transcriure un dels fragments que m’ha cridat més l’atenció; la magistral descripció del pis on viu Frederic, un dels fills de la família Lloberola, que il·lustra a la perfecció la seva decadència:
"La casa de Frederic era un pis del carrer Bailén. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de caliqunyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humar, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve de safaraeig: de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir d’una amistançada d’un antic rei de Castellà. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res."
jo me l'estic llegint en aquests moments, vaig quasi pel final i m'agradaria dir-te que és una sobirana castanya. En castellà, peñazo. No et puc negar que a vegades té ratxes bones, seria idiota i ignorant dir que Sagarra no escriu bé, però bé, penso que la ciutat de Barcelona la descriu molt millor Mercè Rodoreda a la plaça del diamant o, sobretot a mirall trencat. L'ambient de l'epoca tampoc m'ha atrapat ni frapat, serà que ara som massa postmoderns, no sé tot això t'ho escric perquè tenia necessitat d'expressar-me. Vida privada no li arriba al serrell de la faixa a Anna Karenina de Tolstoi.
ResponEliminasergi borges
http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol
Hola, de nou, sóc el noi d'abans, i h e trobat el que volia dir sobre Vida privada en la veu, segurament l'única que ho podia dir així: Josep Pla. Pla lloa l'adjectivació de Vida privada i també lloa el caràcter necessari d'aquesta obra per a la literatura catalana. Pero diu Pla: "Però el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, i, si no pot ésser, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui. Les coses desmesurades i excepcionals no són mai belles; les coses no han de ser ni massa curtes ni massa llargues (Aristòtil)." Estic totalment d'acord amb Pla. Si ho vols llegir tot ho trobaras a http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html
ResponEliminaVinga, salut!
sergi borges
http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol