Propostes al 44è joc literari

Els tres primers jocs del mes de febrer estan dedicats a Mercè Rodoreda. Concretament, al 44è joc literari us vaig demanar una mica de creativitat per a transformar a l'estil de Mercè Rodoreda un post d'aquest blog amb el títol"La nova companya d'oficina desperta expectació".

Us animo a participar en aquest i a la resta de jocs literaris del mes de febrer: el 42è joc literari i el 43è joc literari. Teniu temps fins el 4 de març. Aquestes han estat les primeres propostes enviades:

"Asseguda en un banc de fusta envernissada hi havia una nena que em mirava amb ullets de mona, que duia un vestit del color de la nit de lluna plena, i ho vaig comentar amb la meva companya de feina. No em va contestar. Quan vam sortir al carrer em va dir que no m'amoïnés que aviat la coneixeríem. Vam anar voltant carrers fins a les nou de la nit, sense dir-nos ni mitja paraula, com si fóssim mudes del néixer. Al mati següent, al entrar a l'oficina la vaig tornar a veure, i semblava que patia; continuava mirant-me amb els seus ullets de mona,però damunt la taula hi havia un fullet d'instruccions, per fí ens vam fer amigues, encara que el paper costava molt de desenganxar i a sota del primer en va sortir un altre, i un altre, fins a cinc."
Immaculada Forteza

Zerafina a la Caza Conziztorial
"Aquezta zemana també treballo a ajuntament, trec la polz a la terzera planta, hi ha moltz homez. Aquezt mati eztaven totz ezveratz. Ez veu que ha comenzat a treballar una de nova en comptez d'una vella que z'ha jubilat. No n'havia vizt cap cap de vella,jo. Totz la miraven embadalitz, diuen que té una zintureta petita, petita que enamora i que zi l'acaronen ez zuau i fa tot el que li demanen, zegur que pobreta encara ze zent inzegura entre tantz homez, a mi al comenzament també em pazava. Jo encara no la he vizt ni li he zentit la veu: "Éz molt zilenziosa -diuen ellz i eztan que no toquen de peuz a terra perquè no protezta per rez, ni tant zolz zi li donen maza feina.
Totz la volen conèixer de prop, diuen que noméz té virtutz i ze li acozten buscant on elz hi cal prémer per treure-li el tòner. Ez el que diuen ellz, jo no zé rez de tónerz, no en tinc jo d'aqueztez cozez però ella ... zegur que ez méz bonica i llezta que no paz jo!"
Núria


"I la nova companya ha arribat aquesta setmana. I els homes de l'Ajuntament, els de la tercera planta, estan molt més nerviosos que de costum. Quan toca l'hora de la jubilació unes arriben i les altres marxen. Llei de vida. I trobo que aquesta no s'assembla gens a l'altra. I és que sembla tan moderna . L'altra, la jubilada, sempre la recordaré amb aquells tapets de puntes que li va fer la senyora Enriqueta. La cobríem amb els tapets -com si fossin mantellines- els vespres en plegar. I els caps de setmana. Pobra senyora Enriqueta, sempre boixet amunt i boixet avall.I aquesta nova em fa pensar en mi mateixa quan vaig començar a treballar a l'adrogueria, tan tímida, tan prudent, tan servicial. I tan discreta. Tanta, tanta feina que es fa, silenciosament, els primers dies de ser en una nova destinació. I no hi ha cap queixa, no hi ha mai una paraula més alta que una altra. Treballar, guanyar-se la confiança. I ni un sospir.I ara, els a-tresos. I després, les reduccions a setanta per cent. I vinga. I vinga. I ens ha dit l'instal.lador que el xivato vermell del tòner s'encendrà, si fa no fa, a les vint-i-cinc mil còpies. I que quan convingui, tenim el número de telèfon del servei tècnic en una enganxina vermella al costat dret, vora el receptacle dels clips."
Josep Maria Sansalvador

"A l’Ajuntament, la dona que netejava l’altre portal s’havia jubilat perquè havien mort el seu marit a la guerra i ja no tenia més esma de seguir netejant terres. Va venir una noia nova l’endemà, molt prima però que encara conservava una figura que duia tots els treballadors de l’Ajuntament rere les seves faldilles, i aquesta fou la causa que pogués deixar aviat aquella feina, gràcies a un revolucionari que va anar a fer la revolució sota els llençols pagats amb la misèria de la ciutat. Aquell home li passava la mà per la cintura, que gairebé no en tenia, i ella dòcil es deixava fer, obedient al tacte dels dits, sense remugar ni atabalar-se. Aviat van superar la fase de coneixement mutu, d’il·lusió d’aprendre les seves virtuts, de descobrir com accionar la palanca per tal d’extreure’n el major profit. I se’n van anar i vaig haver de netejar jo els dos portals."

Josep Santacreu