La meva jornada a la Setmana del Llibre

Com ja vaig anunciar, ahir vaig estar present a la Setmana del Llibre. Atesa la distància que hi ha fins Tortosa, vaig sortir ben aviat per tal d'aprofitar un dia que resumiré en petites dosis.

El trajecte en tren el vaig viure acompanyat de la lectura d'un llibre curiós: L'assassinat considerat com una de les Belles Arts, de Thomas De Quincey, traduït per Emigdi Subirats i editat per Aeditors.

Arribo a quarts d'onze a Barcelona i dedico el matí al plaer de visitar diverses llibreries i comprovar si El vertigen del trapezista ha arribat a la ciutat Comtal, i amb quines condicions. El tracte que rep el llibre i la seva col·locació estratègica a les llibreries és molt diversa, tot i que, en general, no fa augurar una perspectiva de bones vendes. En alguns casos El vertigen estava completament tapat per una pila de llibres, i en altres més extrem no es trobava al taulell de novetats, sinó directament a l'estanteria, situat per ordre alfabètic. El meu nom no és conegut, i l'èxit del llibre radica, en gran part, en què pugui ser visible i atragui al lector que passeja per la llibreria. És evident que gran part de llibreters no confien en què el llibre els pugui oferir gaires beneficis econòmics i aposten decididament per altres. Per exemple, llibres com Mil cretins o Un món sense fi, acaparen una superfície de la llibreria potser excessiva, impedint l'accés a la visió de llibres com el meu. I que ningú es prengui això com un atac a aquests dos llibres i els seus autors, que jo admiro.

Després de dinar m'assec una estona a un dels meus llocs preferits de Barcelona, La plaça del Pi, on un vell sonat crida frases inconnexes sobre Déu i Maradona.

A la tarda passejo pel barri Gòtic i, en trobar-me davant del Museu Picasso, decideixo entrar-hi.

Sempre que vas a Barcelona trobes de casualitat algun conegut. En aquest cas es tracta de Xavi Borràs, antic membre del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, amb qui parlo un moment.

A les sis en punt arribo a la carpa de la Setmana del Llibre, instal·lada davant la Catedral. Cal dir que aquesta Setmana està dedicada als llibres de fons de les editorials i, per tant, no s'hi troben les últimes novetats, com ara El vertigen del trapezista. El meu llibre que es trobava a disposició dels lectors era Postres de músic.

Em situo a la taula de signatures, entre Gemma Lienas i Pau Vidal. En Pau té molt sentit de l'humor i passem una bona estona. He de reconèixer que tots dos signen molts més llibres que jo, cosa que ja m'esperava. Totes les visites que rebo són d'amics o de blocaires que s'han atansat per a veure'm en persona.
A les vuit vaig de seguida cap a l'estació, a agafar l'últim tren que surt cap a Tortosa. Tenia intenció d'acabar el llibre que he començat al matí, però no serà un assassí qui em faci companyia, sinó l'agradable i enriquidora xerrada que he mantingut amb l'artista plàstic Jaume Rocamora i la seva dona. Ells entenen perfectament els meus sentiments com a guerrillers de la cultura que són des de fa molts anys i coneixen a la perfecció aquesta tasca de picar pedra per tal d'obrir-se camí.

En aquesta hora, RENFE obsequia als usuaris de les Terres de l'Ebre amb vagons de seients durs, incòmodes, més adequats per a trajectes de rodalies que per a viatges de més de dues hores. Comentem que amb el mateix temps, amb l'AVE, podríem haver anat a Madrid. Tortosa i Madrid, a la mateixa distància de Barcelona; és per reflexionar.