La Felicitat petita d'avui em servirà per a recordar un moment concret de la diada de Sant Jordi d'ahir, tot i que, de petita, no en tingui res.
Ahir no tenia res planificat, simplement estar-me una estona a diverses llibreries de Tortosa. Alguns lectors i lectores em van demanar que els signés un exemplar de El vertigen del trapezista, i cadascun d'aquest gests és suficient per a complir amb escreix els requisits mínims d'una felicitat petita, però en va haver un de molt especial.
Un xiquet d'uns dotze anys, Francesc, acompanyava a sa mare (tot i que després vaig comprovar que era a l'inrevés). A ell se'l veia una mica vergonyós, i assenyalava decididament amb la mirada el meu llibre. Tenia molt clar quin de tots volia, perquè els meus llibres anteriors ja els havia llegit. Li vaig dedicar carregat d'il·lusió i ell se'n va anar tot satisfet.
Degut a la seva innocència, possiblement cregui encara que als adults ens ampara l'experiència, la seguretat i la confiança en nosaltres mateixos; no sap que del nostre petit encontre, qui va sortir-ne més ple de felicitat vaig ser jo.
estic completament d'acord amb tú, cada felicitat petita hi cap en cada racó del nostre cor i precisament per ser petita, la podem retrovat en seguida, quan ens cal, egoisme? bueno. I que?
ResponEliminagenial!!! una bona felicitat petita és aquella en què , fora de pronostic, no és l'altre qui la té... sinó tu mateix.
ResponElimina