Aprofitant que enguany es compleix el centenari de Mercè Rodoreda, al Club de Lectura de Tortosa vam trobar adient tractar un dels seus llibres més clàssics: La plaça del diamant. Per aquest motiu, aquests dies he fet una tercera lectura en el meu compte particular d'aquest llibre, que ben segur no serà l'última.No sé què pot dir-se de nou d'aquest llibre meravellós, que tantes sensacions transmet a cada pàgina. La Colometa forma part del nostre imaginari d'una manera molt concreta i real, com si fos una antiga tieta de la qual ens han parlat milers de vegades a casa nostra, a qui no vam conèixer en persona, però potser en queda una fotografia en blanc i negre en algun calaix. Per això em va venir de gust convertir aquest personatge en centre d'un dels meus jocs literaris on demanava la seva definició a través de tres adjectius i tres verbs. Els més votats van ser ingènua i estimar, respectivament.
Parlant aquest dies sobre la novel·la, algú em va comentar que, malgrat agradar-li els llibres de la Rodoreda, trobava les seves protagonistes literalment "massa bledes". És molt probable (no en tinc ni idea) que aquest fos un dels objectius de l'autora, retratar l'esperit de les dones de l'època, sotmeses a deixar-se caure al seu destí en un món d'homes. La Colometa és un exemple perfecte d'aquestes protagonistes, abocada al camí que l'ha dut la vida, sense ànims ni forces d'intentar canviar el seu destí, deixant-se portar pels esdeveniments fins al punt d'estar a un pas de rendir-se definitivament amb una ampolla de salfumant al cistell. D'aquesta manera, la Colometa amaga la seva personalitat dins del seu món interior fins a l'extrem que pràcticament perd el seu propi nom, Natàlia, batejada de nou pel seu marit.
La plaça del diamant és un passeig per aquest món interior de la Colometa, per la seva visió detallada dels carrers, dels parcs i, sobretot, de les cases. Són molts els objectes que de forma repetitiva apareixen i reapareixen al llarg de la novel·la: les cintes, les flors, els papers pintats de les parets, les rajoles, els llits, la botiga dels hules, els ulls de les nines, les balances, el portamonedes, el paravent...
Un punt a part es mereixen els coloms: les plomes, els ous, les seves olors, el seu record...
Jo no crec que siguin bledes, al contrari transpiren molta força... Jo he començat Quanta, quanta guerra... aquest any penso fer-li el meu homenatge particular llegint el que em quedava pendent.
ResponEliminaJo la he llegit un parell de vegades,sobren les paraules.
ResponEliminaPer a mi és una novel·lista extraordinària, una de les millors de tot el segle XX arreu. Ja li vàrem dedicar un programa de Lletres Ebrenques, amb Marta Pessarrodona, i aviat li'n dedicarem un altre.
ResponEliminaEm sembla que la Plaça del Diamant, és potser l'obra capdalt que no he llegit i em fa una mica de mandra. No cal dir que he llegit d'altres, però ara no em ve de gust llegir Rodoreda. No sé pas si les dones de l'època eren bledes, però segons les novel.les eren una mica molt.
ResponEliminaL'obra mestre de la Rodoreda, per a mi, no és La Plaça del Diamant, ni Mirall tracnat, ni Jardí vora al mar, ni Quanta, quanta guerra, ni Aloma... la novel·la mestra, sense cap mena de dubte, per mi, és "La mort i la primavera", imprescindible a tothom que li agradi Rodoreda, la millor novel·la, per mi, del segle XX. Això és una NOVEL·LA.
ResponEliminaEl vaig llegir a l'institut i la veritat em va captivar del tot. Què puc dir de La plaça del diamant i de Rodoreda que no s'hagi dit encara? Una meravella de llibre i molt recomanable!
ResponElimina