el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Y yo añoro conocer un día el mar y ver una barca en él,jamás estuve en una playa así que la sensación que supongo me dará es la de un sueño cumplido,y si lo imagino siento que una barca en una playa lista para salir a un inmenso mar es una aventura a la que bien valdría la pena sumarse,partir hacia esos horizontes de agua ,con el ruido del mar,que supongo es como el que mi padre me hacía escuchar en los caracoles vacíos,debe ser una sensación exquisita ,una de esas experiencias que no se olvidan. Jesús que tengas un muy nbuen fin de semana,un abrazo!
Barca: Tan aprop el teu cos despullat, la blavor encisadora de la teva pell i tan lluny de les meves mans fetes per a tu, però sense tu. Mar: Sento enyor del teu cos navegant sobre meu, com poltre desbocat descobrint prades immenses i paratges infinits. Barca: Tu ets la meva prada humida i immensa, el meu paratge infinit, el meu impossible blau d'amor. Mar: Amor sense abraçades, és amor que dol i més si ens mirem i no ens podem acariciar. Barca: Prego a Neptú per a que algun pescador faci ús de mi, i de retruc jo pugui fer ús de dolçors infinites de tu. Mar: Si véns, em vestiré de lluna per a tu, i amb mans de foscor mullada seguiré el teu viatge, com segueixo amb ulls infinits la teva isolada espera. Barca: Espera d'amor, que espero que un màgic destí deslligui, per captivar-me sobre teu, mentre del cel cauen llums de sol, banys d'estel, perfums de lluna. Mar: Somiem tots dos, doncs. Barca: Sí, somiem amor immens, si somiem immens interrogant que em manté viva entre cadenes.
La barca enyora el mar; una barca fora l'aigua no és res. El mar té milions de barques i vida animal dins seu (i merda també), com per enyorar una humil barqueta de pescador.
No tenim una barca dins la mollera? No la sentiu com avança, com es para, com et diu... Poètic el post i els comentaris, Déu meu, a on m'he posat i sense barca. Anton.
Jo sent d'un poble de mar estic acostumat a veure barques "jubilades", però també veig passar aquells barcos grans pels carrers del poble, a lloms d'una gran grua, que la transporta i la deixa caure a l'aigua. Hi ha jubilacions i també naixements clar. No ens ha de saber mal. Encara estic rellegint les línies d'Albert Guiu. Fa uns mesos vaig poder gaudir d'uns poemes recitats per ell en una classe de l'IES Ramon Berenguer d'Amposta, així en un ambient molt íntim. A veure si ens desvetlla la seva agenda i puc tornar a sentir un dels seus poemes en boca d'ell.
Fa unes setmanes vaig estar a Cadaqués de visita i em van impressionar les petites embarcacions de fusta que hi reposen a la sorra de les petites platjes de la localitat. La sensació és de armonia amb l'entorn. Una barquueta de fusta d'un pescador, una platja amb el mar de fons...calma i tranquilitat. Jo diria: "La barca enyora el mar."
Per a la mar, la barca no és imprescindible. La barca, en canvi, sense la mar (o el riu o el llac) no és res. I se m'acut una comparació amb l'home i la dona, però no l'escric perquè potser sigui políticament incorrecta.
Deia el mestre Pla a Aigua de mar: "No heu de fer més que entrar en un vaixell per veure si el seu propietari és un home de mar o si el que pretén és simplement utilitzar-lo per a anar-hi a menjar un arròs una vegada l'any amb els amics en el racó d'un moll pestilent".
Y yo añoro conocer un día el mar y ver una barca en él,jamás estuve en una playa así que la sensación que supongo me dará es la de un sueño cumplido,y si lo imagino siento que una barca en una playa lista para salir a un inmenso mar es una aventura a la que bien valdría la pena sumarse,partir hacia esos horizontes de agua ,con el ruido del mar,que supongo es como el que mi padre me hacía escuchar en los caracoles vacíos,debe ser una sensación exquisita ,una de esas experiencias que no se olvidan.
ResponEliminaJesús que tengas un muy nbuen fin de semana,un abrazo!
Diàleg d'amor:
ResponEliminaBarca: Tan aprop el teu cos despullat, la blavor encisadora de la teva pell i tan lluny de les meves mans fetes per a tu, però sense tu.
Mar: Sento enyor del teu cos navegant sobre meu, com poltre desbocat descobrint prades immenses i paratges infinits.
Barca: Tu ets la meva prada humida i immensa, el meu paratge infinit, el meu impossible blau d'amor.
Mar: Amor sense abraçades, és amor que dol i més si ens mirem i no ens podem acariciar.
Barca: Prego a Neptú per a que algun pescador faci ús de mi, i de retruc jo pugui fer ús de dolçors infinites de tu.
Mar: Si véns, em vestiré de lluna per a tu, i amb mans de foscor mullada seguiré el teu viatge, com segueixo amb ulls infinits la teva isolada espera.
Barca: Espera d'amor, que espero que un màgic destí deslligui, per captivar-me sobre teu, mentre del cel cauen llums de sol, banys d'estel, perfums de lluna.
Mar: Somiem tots dos, doncs.
Barca: Sí, somiem amor immens, si somiem immens interrogant que em manté viva entre cadenes.
Es baixa el teló.
Albert Guiu.
A mi ganes de pujar i fer un tom!!!
ResponEliminaLa barca al mar, per què? La vida comença al mar i naltros enyorem la vida passada...
ResponEliminaLa barca enyora el mar; una barca fora l'aigua no és res.
ResponEliminaEl mar té milions de barques i vida animal dins seu (i merda també), com per enyorar una humil barqueta de pescador.
No tenim una barca dins la mollera? No la sentiu com avança, com es para, com et diu... Poètic el post i els comentaris, Déu meu, a on m'he posat i sense barca. Anton.
ResponEliminavones paraules i ben pensades crec que la barca enllora el mar jeje
ResponEliminafins un altra
Jo sent d'un poble de mar estic acostumat a veure barques "jubilades", però també veig passar aquells barcos grans pels carrers del poble, a lloms d'una gran grua, que la transporta i la deixa caure a l'aigua.
ResponEliminaHi ha jubilacions i també naixements clar. No ens ha de saber mal.
Encara estic rellegint les línies d'Albert Guiu. Fa uns mesos vaig poder gaudir d'uns poemes recitats per ell en una classe de l'IES Ramon Berenguer d'Amposta, així en un ambient molt íntim. A veure si ens desvetlla la seva agenda i puc tornar a sentir un dels seus poemes en boca d'ell.
Doe
Fa unes setmanes vaig estar a Cadaqués de visita i em van impressionar les petites embarcacions de fusta que hi reposen a la sorra de les petites platjes de la localitat.
ResponEliminaLa sensació és de armonia amb l'entorn. Una barquueta de fusta d'un pescador, una platja amb el mar de fons...calma i tranquilitat. Jo diria:
"La barca enyora el mar."
La marea que se l'endurà, recuperant el seu sentit de la vida, solitària, sota la llum de les il·lusions.
ResponEliminaDiria que es complementen tant que es necessiten...
ResponEliminaPer a la mar, la barca no és imprescindible. La barca, en canvi, sense la mar (o el riu o el llac) no és res. I se m'acut una comparació amb l'home i la dona, però no l'escric perquè potser sigui políticament incorrecta.
ResponEliminaDeia el mestre Pla a Aigua de mar: "No heu de fer més que entrar en un vaixell per veure si el seu propietari és un home de mar o si el que pretén és simplement utilitzar-lo per a anar-hi a menjar un arròs una vegada l'any amb els amics en el racó d'un moll pestilent".
ResponEliminaSalutacions, Jesús.
m'inspira solitud Per mi es un objecte minusvalid.Salutacions
ResponElimina