el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Pàgines
▼
09 de gener 2009
Abandonada i sola
Incomprensiblement sola, injustament trista al penjador del Casal. Tres setmanes abandonada o oblidada; no sabem què és pitjor.
La sensació de solitud ofega, però hi ha un bri d'esperança. L’oblit dura tres setmanes, diu el missatge, però la brillantor del flash a l'alçada de la cinquena perxa, fa que el ulls de l'espectador fugin de la peça de roba per pensar que no està oblidada. El fotògraf es present i la recorda.
Per dolenta que sigui una situació sempre busquem una sortida esperançadora.
La foto es reflexe de la solitud o de l'oblid. De totes maneres, buscant la part irónica imagino el racó d'objectes perduts despres del pas de la fred...bufandes, guants, gorros...
L'absència de la persona, és la preséncia encara més forta.La jaqueta ho demostra. El lloc està ocupat i ningú hi penjarà res més al damunt a no ser que la treguin.
No és de futur si no ben del present. Quan d'abandó que ens el mirem com el fotògraf amb ulls de prespicàsia,i no arribem a acaroonar-la a dir-li jo em preocupo de tu. Llençem el do de pit i ens amaguem, no podem fer -hi res,Es pròxim que ens mirem com un estrany i culpem al que s'ha deixat o ha abandonat l'objecte, fa un temps per aquí s'abandonaven llibre, és deia suau. Qui sap si el que fou vertader amo va voler provar si les urpes d'algú hi possava el seu desig o aquest amo mateix es va equivocar i en collir un altra i el estafat no va gosar agafar el que sabia que no era seu... Quin enredo m'he muntat.No en feu cas que neva i estem a casa i ja que no puc moure les cames moc els dits.Anton.
Com pot ser que no faci menester a ningú amb el fred que fa??? Segurament la van substituir per alguna de més gran i dobla. Pobreta... O... potser, aquesta petita és molt astuta i veient el fred que fa al carrer, ha decidit quedar-se ben calenteta a dintre el casal... A vegades la solitud també pot ser enriquidora...
LO PITJOR D' AQUESTA IMATGE, ES LA SENSACIO DE SOLITUD.
ResponEliminaL' ABANDO, FINS I TOT DELS OBJECTES USUAL, TE LA VIRTUD DE FERNOS RUMIAR. JUGANT AMB BCN.....
La sensació de solitud ofega, però hi ha un bri d'esperança. L’oblit dura tres setmanes, diu el missatge, però la brillantor del flash a l'alçada de la cinquena perxa, fa que el ulls de l'espectador fugin de la peça de roba per pensar que no està oblidada. El fotògraf es present i la recorda.
ResponEliminaPer dolenta que sigui una situació sempre busquem una sortida esperançadora.
La foto es reflexe de la solitud o de l'oblid. De totes maneres, buscant la part irónica imagino el racó d'objectes perduts despres del pas de la fred...bufandes, guants, gorros...
ResponEliminaOblidar el que ens ha donat escalfor?
Potser es trist, si , es trist.
Pero ho fem ( o millor dit, ho fan).
Mon
L'absència de la persona, és la preséncia encara més forta.La jaqueta ho demostra. El lloc està ocupat i ningú hi penjarà res més al damunt a no ser que la treguin.
ResponEliminaNo és de futur si no ben del present. Quan d'abandó que ens el mirem com el fotògraf amb ulls de
ResponEliminaprespicàsia,i no arribem a acaroonar-la a dir-li jo em preocupo de tu. Llençem el do de pit i ens amaguem, no podem fer -hi res,Es pròxim que ens mirem com un estrany i culpem al que s'ha deixat o ha abandonat l'objecte, fa un temps per aquí s'abandonaven llibre, és deia suau. Qui sap si el que fou vertader amo va voler provar si les urpes d'algú hi possava el seu desig o aquest amo mateix es va equivocar i en collir un altra
i el estafat no va gosar agafar el que sabia que no era seu... Quin enredo m'he muntat.No en feu cas que neva i estem a casa i ja que no puc moure les cames moc els dits.Anton.
Hi havia un anunci d'IKEA molt bo que acabava amb la imatge d'una làmpada també sola sota la pluja... veient la jaqueta m'hi ha fet pensar!
ResponEliminaPobra tan soleta.
ResponEliminaCom pot ser que no faci menester a ningú amb el fred que fa???
ResponEliminaSegurament la van substituir per alguna de més gran i dobla. Pobreta...
O... potser, aquesta petita és molt astuta i veient el fred que fa al carrer, ha decidit quedar-se ben calenteta a dintre el casal...
A vegades la solitud també pot ser enriquidora...
Aquesta jaqueta pot fer companyia al misteri dels mitjons "desparellats"...
ResponEliminaJejejeje, el "mestressu" de la jaqueta no deu tenir fred home :-P
ResponElimina