Una de les meves escenes preferides, d'una de les pel·lícules que més m'agrada de Woody Allen, mostra en imatges l'essència de les Felicitats petites.
"Justa abans de morir-me volia trobar alguna cosa que donés sentit a la meva vida, i m'ha vingut una cosa al cap. Era un d'aquells dies de primavera fantàstics i es notava que aviat arribaria l'estiu. Aquell matí la Dorothy i jo havíem anat a passejar pel parc. Vam tornar al pis, estàvem asseguts tranquil·lament i vaig posar un disc de Louis Armstrong, que és la música que vaig crèixer estimant i, per casualitat, vaig aixecar els ulls i vaig veure la Dorothy allà asseguda, i recordo que vaig pensar què fabulosa que era i com m'estimava, i va ser la combinació de tot, del so d'aquella música i la brisa i com trobava, de maca, la Dorothy, i durant un breu moment semblava que tot encaixava perfectament i em vaig sentir feliç, gairebé indestructible segons com. És curiós; aquell simple moment de contacte em va commoure d'una manera molt profunda."
Un instant atrapat. En Woody és un mestre ensenyant-nos allò tan simple i que tots tenim davant sense que, sovint, siguem capaços de veure-ho.
ResponEliminaÉs màgic trobar-se un mateix tornant-li el somrís a la Charlotte Rampling.
ResponEliminaMoment col·leccionat!
ResponEliminaBonica trtoballa atrapada en la bombolla de un somriure.
ResponEliminaDe les pel·lícules d'en Woody Allen ens ho quedem tot!
ResponEliminaLes músiques escollides, els monòlegs, els diàlegs, i també com en aquest cas, els silencis...
PD. Vinc del bloc de l'òscar on he "agafat" un sugus... i ara aquí n'he trobat un altre. Gràcies.
;)
Brutal en la seva salvatge lucidesa!
ResponEliminaM'encanta i em contagia la seva felicitat mostrada!
petons