Pàgines

▼

21 de maig 2009

Camins


La vida posarà als teus peus molts camins.
En quants seré el teu guia?
En quants, pedra a la sabata?
.
Dubtes i il·lusions es fonen al teu riure.

at

17 comentaris:

  1. Striper21 de maig del 2009, a les 13:42

    I quants cops fermaras els cordons..

    ResponElimina
  2. Rita21 de maig del 2009, a les 15:28

    Aquest nen és afortunat de tenir un pare com tu i tu ets afortunat perquè aquest nen et fa mostrar-nos la teva tendresa.

    Moníssimes les sabatetes! :-)

    ResponElimina
  3. maria21 de maig del 2009, a les 17:43

    Camins...aquesta paraula sempre em recorda aquella cançó:
    Camins que ara s'esvaeixen,
    camins que hem de fer sols...

    ResponElimina
  4. Sadurní21 de maig del 2009, a les 18:09

    Un versos preciosos, Jesús. El dubte canalitzat a través de la poesia l'eleva a qüestió filosòfica que, com sempre, no té mai una resposta definitiva.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  5. Cèlia21 de maig del 2009, a les 19:34

    Hi haurà de tot una mica... però mentre fem de pares i no d'amics, ja tenim molta feina feta!

    ResponElimina
  6. Ma-Poc21 de maig del 2009, a les 20:54

    Preciós i molt tendre! Que bé t'ho deus passar!

    ResponElimina
  7. Mortadel.la21 de maig del 2009, a les 21:12

    Em fas sentir tant identificada Jesús!

    ResponElimina
  8. romanidemata21 de maig del 2009, a les 21:48

    desperten tanta tendres i emoció!
    i costa tant saber que estas fent el correcte...
    i de cop, quasi com una revolada, ja els surt barba

    i el pitet?
    - per vosaltres, vull dir... ;) -

    salut

    ResponElimina
  9. Thera21 de maig del 2009, a les 22:05

    M'agrada molt com transmets totes aquestes sensacions, els dubtes i les emocions de ser pare...

    ResponElimina
  10. rits21 de maig del 2009, a les 22:37

    que bonica la darrera frase! el somriure d'un infant val moltíssim!!!!!!!

    ResponElimina
  11. Ferran Cerdans Serra21 de maig del 2009, a les 23:03

    té de ser meravellós, però quina responsabilitat la de ser pares, i potser aquesta pedra a la sabata a vegades

    ResponElimina
  12. Joana21 de maig del 2009, a les 23:58

    I quantes caminades fareu junts!!!!
    Passeja al seu costat i mostra-li el camí.
    Les teves vambes són iguales??? :)

    ResponElimina
  13. Dolors Todolí22 de maig del 2009, a les 0:41

    Però a una banda de la carretera hi havia una persona que venia bambes.
    De manera que el ratolí en comprà un parell.
    Se les va posar i va córrer, córrer i córrer fins que les bambes es feren miques...

    Aleshores se les va treure i va caminar, caminar i caminar...

    "Històries de ratolins" Arnold Lobel

    ResponElimina
  14. Assumpta23 de maig del 2009, a les 17:16

    De moment, el guia en seràs en molts camins!! :-))

    I, sincerament, dubto que siguis pedra a la sabata. Et veig com una persona molt comprensiva i això és molt bo!!

    Per cert, no me'n puc estar de dir que les sabatetes són una cucada jeje :-))

    ResponElimina
  15. pepi24 de maig del 2009, a les 19:21

    Imatge i poesia molt boniques.

    ResponElimina
  16. Vicent Pellicer Ollés26 de maig del 2009, a les 13:29

    Ara te'l menjaràs a besades, i quan siga gran te'n penediràs, de no haver-te'l menjat de veritat!

    Dubto, amic, que n'hi poses cap, de pedra, a la sabata! Però, no t'amoïnes, que ja te les posarà la teua criatura!

    ResponElimina
  17. Roser Caño Valls7 d’agost del 2011, a les 11:13

    Seràs el seu guia, però ell també voldrà aprendre a ser tot un explorador. La meva neboda petita també està en aquesta fase :D

    ResponElimina