el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
I sempre buscant la mirada del pare.
ResponEliminasempre arriscant, amb valentia
ResponEliminaUna fotografia maca, maca!
ResponEliminaMalgrat els obstacles, endavant, que és com cal anar! (excepció feta dels crancs, naturalment ;-)
ResponEliminaAi que patiràs...!
ResponEliminaAixò pensava... quin patir! Però els hem de deixar fer...
ResponEliminaCoratge?
ResponEliminaInconsciència és el que tenen!
T'ho dic per experiència, que en tinc un de 5 anys i un de 2 i mig.
Però tal com diu na Thera els hem de deixar fer, i estar al seu costat quan es fotin de cap.
Els infants sempre miren endevant i trepithen fort, serà que no dubten...
ResponEliminaFem-ho , docs! sempre endavant! :)
Això és el que somniem sempre per als nostres fils!
ResponEliminaLa fotografia és preciosa, i el text ven cert.
ResponEliminaM'ha fet moltisima gracia el comentari d'en Ferran, perquè soc un cranc :)
Petons maco, cuida't
A vegades als adults ens manca el que als infants els fa especials, ens poden ensenyar moltes coses.
ResponElimina