Lligall trobat a la Cabana, d'Eduard Roure

El protagonista de Lligall trobat a la Cabana, d'Eduard Roure, ens narra en primera persona el seu intent de fugir d'un sentiment de culpabilitat que el turmenta. Aquest intent inútil el porta a buscar refugi a un lloc on sempre s'hi havia sentit a gust, la Natura, concretament una Cabana enmig de la muntanya. Però quan els fantasmes són interiors, no hi ha escapatòria.

La novel·la ens posa en la pell d'un personatge turmentat, d'un personatge a qui sovint li toca el paper de secundari en els nostres drames diaris: el familiar d'una persona malalta.

En aquest cas, la dona del protagonista pateix depressió i ell, després de molts anys, sent la necessitat de trobar el seu espai propi, encara que només siguin uns dies, lluny de la malaltia que aclapara tota la vida de la parella. Això li crea un sentiment de culpa que s'agreuja després de la desaparició de la seva dona, presumptament per suïcidi.

Llavors, el seu intent de trobar refugi a la muntanya, acompanyat només de dos animals de temperaments diferents i decisius en la història, un gat i un gos, el posa davant dels seus fantasmes, materialitzats en la foscor d'un bosc on no gosa entrar.

Us deixo amb uns fragments d'aques llibre, finalista del Premi Pere Calders 2007.

"El retorn llargament meditat es consumava. Un cop recobrés la soledat reconfortant i salvatge de la Cabana, creia que podria tornar a viure sense la rèmora que em corcava. No era conscient de l'abast de la meva equivocació."

"Fos el que fos el que s'amagués allà, intangible o físic, imaginat o real, no em podria atrapar mentre restés ajupit al fons de la seva impermeabilitat i jo no en traspassés el llindar. El bosc era un gegant temible estès al meu costat, però atordit i immòbil."

"La soledat és poderosa, la irrealitat hi senyoreja."

També em fa gràcia comprovar que en molts llibres que llegeixo darrerament, apareix el vertigen: "Sentia el vertigen que provoca la consciència de trobar-se davant la consumació d'un anhel llargament acaronat."