La cadira, disfressada de consol,
m’allunya de l’anhel de trobar-te,
i fa de la incerta reixa d’una gàbia
un obstacle pervers.
Sense forces declino l’esperança.
m’allunya de l’anhel de trobar-te,
i fa de la incerta reixa d’una gàbia
un obstacle pervers.
Sense forces declino l’esperança.
.
Poema basat en la il·lustració cedida per Xavier Salomó. Gràcies.
què trist
ResponEliminaSi, el pròxim ens ha de fer pujar la moral...
ResponEliminaOh..., perquè?
ResponEliminaQuè no has vist que aquesta gàbia no té terra? Aixeca-la, carai!
Trist, però bell.
ResponEliminaQuè bonic... trist però captivador...
ResponEliminaSalut!!!
No podem perdre-la, la esperança...
ResponEliminaBon estiu!!!
De vegades la tristesa és tan seductora... un bell poema, m'agrada.
ResponElimina