M'agrada llegir llibres escrits en altres èpoques perquè sovint hi trobo frases com ara: "abans les pomes tenien més bon gust", "els mals moments que estem vivint ara", "llavors tot era més barat i millor", "el jovent d'ara no respecta"...
Tant se val la dècada o el segle en què està escrit el llibre; sempre trobes frases per l'estil, i la literatura es converteix en testimoni de la història i dels nostres desencisaments eterns. Potser no són els temps els que van a pitjor, sinó nosaltres, que enyorem una joventut falsejada pel record.
A mi, llegir aquestes frases em fa sentir optimista.
La literatura ens confirma que sempre hem patit i gaudit de les mateixes coses. No som més que odisseus amb les mateixes dèries i delers de sempre, l'únic que canvia és l'embolcall.
ResponEliminaSalut!
des del principi dels temps que hi ha algú amb problemes biliars que diu: "abans aquestes coses ...". Per si de cas jo estic molt contenta de no viure "abans" i, malgrat tot, tinc una enorme curiositat pel "després" :)
ResponEliminaTotalment d'acord. Si la nostra pàtria és la infantesa no m'extranya que trobem que el mòn canvia a pitjor. Per sort tot és un cicle i si analitzem be la història podem dir com POe: era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.
ResponEliminaLa literatura és la vareta màgica del temps, es atemporal conjuga a la perfecció la realitat i la fantasia, passat i futur, records, dèries, deliris, enyors...tot hi té cabuda. Un sac on tot és ciclic, on passat i esdevenidor no són res més que una mateixa cosa, el fidel testimoni de l'existència humana amb tots els seus vessants.
ResponEliminaSi només anheles el passat no veuràs mai el futur. El futur és el desig i l'esperança i el passat són els records i l'experiència. Com sempre l'equilibri és la resposta.
ResponEliminaDels anys quaranta cap als cinquanta, jo, petita, quan passàvem els estius a Rubí acompanyava la iaia a Telèfons. Sèiem en un banc i la vídua Catasús, després d'una espera més o menys llarga, ens connectava amb casa de Tarragona i la iaia enraonava.
ResponEliminaAra hi ha mòbils... I no obstant jo era feliç perquè no coneixia altra cosa en aquell poble...
Relativitats.
Olga Xirinacs
És la nostalgia que és selectiva, només tria recordar allò bo.
ResponEliminaUna molt bona reflexió.
ResponEliminaCarreguem amb els nostres records destriats, fins que primer se'ns esborra la memòria i més tard ens esborrem tots sencers.
En una novel·la de Rendell, crec, vaig llegir una cosa així com ara: si tens una cama en el passat i una altra en el futur t'acabes pixant (amb perdó) en el present.
ResponEliminaTenim sort d'haver viscut ara i aquí, al menys fins ara.
No sé si per sort o per desgràcia, però penso que sempre ha sigut igual: les generacions joves sembla que són molt contestatàries i que ho han de capgirar tot, però llavors es fan grans i s'acaben amotllant al model dels pares (amb petits canvis).
ResponEliminaSalutacions,
S.
Tots interpretem el món de diferent manera. Jo m'estimo el present perquè el puc viure i és meu, parcialment meu.
ResponEliminaLes pomes potser no tenen tan bon gust però potser en pot menjar més gent. Ni la llet fa nata, però es conserva més dies.
La gent joves acostuma a contestar amb el mateix llenguatge amb què rep el missatge.
Jo estic molt contenta de viure ara i no pas abans... l'ara i l'abans com totes les coses de la vida tenen avantatges i inconvenients. Si volem veure només els uns o els altres... podem fer-ho, però si ho mirem tot...
ResponEliminaMen´alegro molt d´haver trobat el teu bloc.
ResponEliminaHi tornaré sovint.
El temps passa però continuem estancats en les mateixes posicións. Ho portem al genotip...tot es repeteix.
Felicitays pels teus treballas i una abraçada.
Joan
Quin post i quins comentaris més interessants :-) en podríem fer una bona tertúlia.
ResponEliminaLa retrospecció modifica els records. I mentre anem vivim la retrospecció és constant i afegeix sense parar nova informació que va canviant la nostra ruta del passat, del present i del futur. En el fons els tres temps són el mateix: som nosaltres. Estiguem en quin punt estiguem de la cronologia particular el més important és estar situats sobre el nostre camí i no sobre el d'algú altre.
Una abraçada!
Sovint els comentaris són millors que els posts. Aquesta és una de les gràcies del món dels blogs.
ResponEliminaGràcies
aquest tema sempre sempre tan recurrent; escrits de fa molts segles ja parlen de la "degeneració de la juventut actual", inclús el hagakure, un llibre de doctrina samurai, per posar un exemple que em conec bé.
ResponEliminaMalgrat tot, és curiós perquè a mi m'agrada pensar que qualsevol temps passat fou pitjor. Salutacions.
Es evident que la memòria es curiosament selectiva i es capaç d'agafar una mala vivència i, o esborrar-la o millorar-la substancial ment.
ResponEliminaA la mala memòria meteorològica ja l'hi hem trobat excusa: el canvi climàtic. Tot va al mateix sac.
Per cert, no us sembla que abans no feia tanta calor i que els blocs d'abans... si que eren blocs! i no el que fem ara...