Postres de músic, segons Un salt al món

Ahir em vaig emportar la gran alegria de trobar el comentari que Deric ha fet de Postres de músic al seu blog Un salt al món i que he afegit al post on recullo tots els comentaris sobre aquets llibre. Moltíssimes gràcies. Al seu post hi deixaré un comentari amb una petita anècdota sobre la portada.

La veritat és que al llibre li convenia una alegria així, precisament una setmana després de rebre una cara de l'editorial on, en resum, em diuen que en tenen molts al magatzem, que fa una parell d'anys que les vendes han baixat de 50 exemplars, i que si me'ls vull emportar (que els fan nosa, vaja).

Aquest llibre fou molt important per a mi, no sols pel premi Marian Vayreda, sinó perquè vaig prendre consciència que considerar-me escriptor podia ser possible. De fet, mesos després de la seva edició, vaig posar per primer cop, en un imprès oficial, que el meu ofici és escriptor.

Val a dir que, amb l'empenta del premi i l'edició a càrrec d'una editorial important, pensava que el llibre podria haver tingut una millor difusió, i accepto l'existència d'un gran nombre d'exemplars als magatzems de l'editorial com a certa derrota. No em queixo, les sensacions que m'han transmès la majoria de lectors/es han estat molt bones, i l'experiència em va fer adonar que per a la promoció de llibres següents valia més confiar en mi mateix (aquest és un dels objectius principals d'aquest blog, mai me n'he amagat).

El decímetre quadrat de taulell de les llibreries és una glòria efímera, i les noves novetats truquen a la porta als pocs dies. Les grans editorials, legítimament, aposten per promocionar els quatre llibres dels quals creuen treure'n rendibilitat segura, i els acumulen en piles ostentoses a l'entrada de les llibreries.

Quants milers d'exemplars de llibres com el meu dormen a magatzems d'editorials i distribuïdores sense poder-se vendre? Que els llibres estiguin en un magatzem és la causa o la conseqüència que no es venguin?