el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
I si desprès de caminar pels nous camins no ens duen a on volem, sempre sortiran noves senderes per a renovar la nostra fe en la única cosa que va quedar dins a la caixa de Pandora.
Tant de bo en fóssim conscients la ptimera vegada per no tórcer-la ni perdre-la. Quan ja som més crecudets, l'esperança segueix existint... pperò potser ja no tan ferma, perquè ja ha deixat de ser tendra. Què complicat que és viure, no?
I si desprès de caminar pels nous camins no ens duen a on volem, sempre sortiran noves senderes per a renovar la nostra fe en la única cosa que va quedar dins a la caixa de Pandora.
ResponEliminaTants camins bonics que hi ha per caminar... tendra i ferma és l'esperança que els menuts sabran trobar els millors per a ells.
ResponEliminaapareixen els ànecs per liar-la
ResponEliminaTant de bo en fóssim conscients la ptimera vegada per no tórcer-la ni perdre-la.
ResponEliminaQuan ja som més crecudets, l'esperança segueix existint... pperò potser ja no tan ferma, perquè ja ha deixat de ser tendra.
Què complicat que és viure, no?