Diumenge passat, 9 d'agost, em van convidar a pronunciar unes paraules per a iniciar la XX Trobada de poetes a Botarell.
Aquesta xifra demostra una constància, una tossuderia a renunciar de forma definitiva a la cultura de la pressa i del rendiment (sobretot econòmic) a curt termini.
La poesia és possiblement el gènere literari on costa més arribar a un grau d’excel·lència que sigui acceptat de forma unànime, però, malgrat tot, és gairebé sempre la forma més directa, ràpida i necessària interiorment en què la majoria de les persones ens endinsem en la literatura per primer cop. Però sóc dels que penso que no cal escriure poemes per ser poeta. Poeta és una manera d’entendre la vida, d’escoltar-la, de mirar-la, d’assaborir-la, de buscar per damunt de tot dos ingredients bàsics que ens fan humans: la bellesa i l’emoció.
Vaig posar com a exemple un dels meus escriptors preferits, descobert fa un parell d’anys en motiu del seu centenari, Artur Bladé i Desumvila, en un fragment del seu llibre L’edat d’or:
“No havia de ser poeta, però certa disposició sí que crec que la tenia, almenys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir badoqueria) i per una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida de la lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en la negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, no havia de ser poeta […]. Em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre).”
.
L'acte fou senzill i carregat d'emoció, com els seus participants. Gent del Baix Camp que acudeixen a la cita des de fa anys, i que han fet de la poesia una cambra especial de llurs vides. Poemes a l'amor i a la terra, sincers i generosos, escrits sovint per un pagès o una mestressa de casa, recitats amb passió, compartits amb alegria.
Aquesta xifra demostra una constància, una tossuderia a renunciar de forma definitiva a la cultura de la pressa i del rendiment (sobretot econòmic) a curt termini.
La poesia és possiblement el gènere literari on costa més arribar a un grau d’excel·lència que sigui acceptat de forma unànime, però, malgrat tot, és gairebé sempre la forma més directa, ràpida i necessària interiorment en què la majoria de les persones ens endinsem en la literatura per primer cop. Però sóc dels que penso que no cal escriure poemes per ser poeta. Poeta és una manera d’entendre la vida, d’escoltar-la, de mirar-la, d’assaborir-la, de buscar per damunt de tot dos ingredients bàsics que ens fan humans: la bellesa i l’emoció.
Vaig posar com a exemple un dels meus escriptors preferits, descobert fa un parell d’anys en motiu del seu centenari, Artur Bladé i Desumvila, en un fragment del seu llibre L’edat d’or:
“No havia de ser poeta, però certa disposició sí que crec que la tenia, almenys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir badoqueria) i per una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida de la lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en la negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, no havia de ser poeta […]. Em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre).”
.
L'acte fou senzill i carregat d'emoció, com els seus participants. Gent del Baix Camp que acudeixen a la cita des de fa anys, i que han fet de la poesia una cambra especial de llurs vides. Poemes a l'amor i a la terra, sincers i generosos, escrits sovint per un pagès o una mestressa de casa, recitats amb passió, compartits amb alegria.
Felicitats per a tothom, ho haureu passat d'allò més bé. Recitar i escoltar poemes és una de les meues aficions preferides.
ResponEliminaPoeta, una forma demostrable de la heroïcitat de la persona en la forma de ser, pensar, actuar.Anton.
ResponElimina