el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Onades tènues tan sols en aparença; i últimes, tot i que reiteradament. Títol i contingut, que ara són una mateixa substància, fan de les fulles quelcom etern i incandescent.
Onades tènues que poden provocar tants canvis... com el batec de l'ala d'una papallona.
ResponEliminaMolt ben lligat.
S'escau amb un dia de tardor com el d'ahir. Quina delícia, la tardor.
ResponEliminael curiós és que aquestes onades s'expandeixen fins a l'infinit...
ResponEliminaOnades tènues tan sols en aparença; i últimes, tot i que reiteradament. Títol i contingut, que ara són una mateixa substància, fan de les fulles quelcom etern i incandescent.
ResponEliminaUna reiteració molt brossiana!
onades tènues que no tornen
ResponEliminacom batecs de cor que marxen.
Cercles que s'allunyen
fins que es calmen cansats.
............Anton.
POtser ja era morta.
ResponEliminaPrecioses paraules per acompanyar aquesta bella imatge i aquest temps que, malgrat encara no fineixi, és l'inici del somni...
ResponEliminaQuè bonic... :)
ResponEliminaSincerament, us envejo...
ResponEliminaQuina foto més ben trobada... amb la la caiguda de la fulla neix la tardor, tan esperada per a que es faci present!!!!
ResponEliminaSalut!!!
gràcies, aquests dies tinc poquíssim temps per a visitar-vos
ResponElimina