Fa poc he acabat la tercer lectura de Camí de sirga, de Jesús Moncada, i el cert és que cada vegada l'he gaudit amb més intensitat. Molta gent comenta que li costa entrar-hi, però els demano que insisteixin, i que no intentin oposar resistència, que es deixin portar per les històries que ens explica Moncada, així com l'aigua es deixa portar pel riu.No pretenc ser un entès en literatura, i aquest llibre ja s'ha analitzat profundament perquè, merescudament, és considerat una de les fites de la literatura catalana del segle XX. Jo només procuraré transmete-us alguna de les sensacions que t'envaeixin llegint la novel·la (novel·la? o un més dels seus reculls de contes?).
La trama s'inicia a Mequinensa, tot just en el moment que el drama de la desaparició es presenta de forma física davant del poble, quan "Pilars i parets mestres van esberlar-se bruscament" a l'hora d'enderrocar la primera casa.
A causa d'aquesta lenta i agònica destrucció del poble (que morirà ofegat sota les aigües del pantà), s'aixeca la pols antiga que envaeix les cases, i es desperten els records que es fan presents i conviuen amb la gent.
El relat d'aquesta destrucció és humà (físicament i psicològicament), no exempt de mostres de passió, de mort, i de l'humor subtil, especial i únic de Moncada.
La lluita de classes que ha separat els rics dels pobres al llarg de tot el segle també és molt present; però aquesta separació es veu diluïda per quelcom de més important, de més transcendent, de quelcom que fusiona les ànimes dels vilatans i vilatanes de Mequinensa: el Riu.
Llegiu-lo: estimareu els personatges.
Hi ha dues novel·les amb les que no he pogut, Les Veus del Pamano i Camí de Sirga, la primera no sé perquè, però no hi entrava, potser perquè he llegit ja massa sobre la guerra i la posguerra. La tinc guardada a l'espera del moment oportú. Quan a Camí de Sirga havia de consultar massa sovint el diccionari per saber el significat de moltes de les paraules que empra Moncada i aixó em dificultava la fluidesa de la lectura. La tinc aparcada també a l'espera que arribi el seu moment.
ResponEliminaPer a mi és sense dubte una novel·la. És veritat que costa un poc entrar-hi, però a poc a poc i sense saber com li agafes el fil i ja no el pots soltar. Ja fa temps que el vaig llegir i recorde que vaig disfrutar molt amb la seua lectura.
ResponEliminaGrandíssima novel·la, la tenia per casa i la vaig llegir el mateix any que va morir.
ResponEliminaTampoc sóc cap entès en literatura, però puc dir que ha estat una de les millors lectures que recordo.
jo sóc de les que no ha aconseguit mai entrar-hi. però posat així em fas venir ganes de tornar a intentar-ho :-)
ResponEliminaen tinc pendent la relectura :) gràcies per recordar-m'ho :)
ResponEliminala tindrem present!!!
ResponEliminaPer a mi és una de les millors novel.les en llengua catalana! un lèxic riquíssim i un estil vigorós i acurat
ResponEliminaJo, davant d'aquesta novel·la, he de confessar com els prejudicis per allò que és molt proper et tapen sovint el bosc!
ResponEliminaVaig anar postposant repetidament Jesús Moncada; el novel·lista rural de les Terres de l'Ebre no podia tenir tant d'interès! IGNORANT DE MI! El dia que vaig encetar Camí de sirga em va prendre com un foc prendria un tros de teia seca, sortosament tenia vacances, perquè si hagués estat un dia feiner potser no hauria pogut acudir a treballar! És genial! Narració i història es confonen completament i es complementen. Els protagonistes tenen una dimensió molt més extensa que la de la pròpia novel·la. Penso que és una narració de la història recent d'aquest país comparable a la que fa la Rodoreda a La plaça del Diamant. Excepcionals!
L'he llegit aquest any i ha estat un grandíssim plaer. Trobo que és una novel·la excel·lent.
ResponEliminaA mi m'agrada moltíssim l'obra de Jesús Moncada. Aquesta l'he llegida més d'una vegada. Salutacions
ResponEliminaDesprès d'aplaçar-la indefinidament tot just aquests dies l'estic llegint i de moment m'esta enganxant. Mequinença és un petit macondo que crec que m'atraparà per molt de temps.
ResponEliminaEm va agradar quan la vaig llegir, tot i que vaig gaudir més del seu humor a "Histories de la mà esquerra" i "El cafè de la granota"
ResponEliminaEm va agradar quan la vaig llegir, tot i que vaig gaudir més del seu humor a "Histories de la mà esquerra" i "El cafè de la granota"
ResponEliminaTu ho has dit: una fita de la literatura catalana del segle XX. Una peça cabdal que no es pot ignorar. Per mi, els nostres Cien años de soledad.
ResponEliminaEstic amb l'SM
ResponEliminaSi hagués de salvar cinc llibres de la literatura catalana; un seria aquest.