Pàgines

▼

08 de març 2010

Capcots i resignats davant el nostre destí


Capcots i resignats davant el nostre destí
ignorem la bellesa del paisatge.
.
Imatge extreta del blog La vinya vermella.
at

10 comentaris:

  1. Striper8 de març del 2010, a les 11:28

    Massa sovint mirem al terra o a l'horitzop i ens perdem la bellesa quee tenim davant els nassos.

    ResponElimina
  2. Clidice8 de març del 2010, a les 11:57

    certament la imatge és molt al.legòrica

    ResponElimina
  3. Isabel Barriel8 de març del 2010, a les 12:14

    gestos clònics...

    ResponElimina
  4. Carme Rosanas8 de març del 2010, a les 13:38

    Capcots, resignats i agafats pel coll... que també!

    ResponElimina
  5. Anònim8 de març del 2010, a les 17:41

    A aquests animals de ben segur que el paisatge que els envolta els deu ser indiferent.

    ResponElimina
  6. sànset i utnoa8 de març del 2010, a les 19:21

    la seva desgràcia segur que és massa feixuga perquè es puguin fixar en res més...

    *Sànset*

    ResponElimina
  7. Ma-Poc8 de març del 2010, a les 19:24

    quina imatge... ja sabem què no miren, però què deuen mirar?

    ResponElimina
  8. Frannia8 de març del 2010, a les 20:31

    Bona metàfora! Visual i de concepte.

    ResponElimina
  9. bajoqueta8 de març del 2010, a les 21:40

    Genial!

    ResponElimina
  10. Eulàlia9 de març del 2010, a les 15:07

    ei, ralment a vegades som com burros amb allò que els posen al costat dels ulls per només mirar el camí..

    ResponElimina