Dues cartes, de Slawomir Mrozek

Fa unes setmanes vaig tenir l'honor de rebre una classe magistral a casa de l'exprofessor (s'ho és mai, exprofessor?) Manuel Pérez Bonfill, que, coneixent el meu desfici pels contes i atesa la seva creença que ens em d'obrir més al món, em va regalar un exemplar del recull de relats de Slawomir Mrozek, Dues cartes.

Un gran regal.

Els seus relats són sorprenents, originals, una mica surrealistes, aparentment absurds. O sigui, com l'essència humana que volen reflectir, tot i que sigui amb un mirall d'aquells que ens desfiguren, i que ens fan riure tant. I sobretot, fan pensar.

Al relat "Monica Clavier", un no ningú es creua al camí d'una estrella del cinema que s'hi encapricia. La premsa, la massa, el confonen per un altre, i ell es troba a gust en aquesta confusió, i juga a interpretar el seu nou paper, i se sent algú per primer cop a la vida.

El relat "Al molí, senyor meu, al molí" ens narra una història inquietant. El mosso d'un molí troba un cadàver a la rescolsa del riu. És un conegut del seu passat i per a evitar problemes i preguntes, decideix enterrar-lo sense dir res. Els dies següents continuarà trobant cadàvers que venen de riu amunt, del seu passat, i, a poc poc, anirà fent-se un cementiri particular, aquest cop amb la complicitat dels amos i els fills del molí. Fins que un dia, el cadàver que apareix és el seu. I no sap què fer-ne, li dol entrerrar-lo...

A "Nit en vetlla", un viatger es veu obligat a passar la nit en un castell. L'avisen que no dormirà, per culpa dels fantasmes. Però serà la por de tenir por la què el torturarà per sempre.

"Aquells que em porten" és un dels més surrealistes. El conte ens aboca de cop, sense preàmbuls al mig de l'acció: "Em porten de cara amunt, de cara al cel, em passejo per damunt de la terra". Ni el protagonista, ni nosaltres, sabrem mai per què el portaven, ni qui, ni on. Només descobrim astorats que, de sobte, toca de peus a terra. Enyora aquells dies en què se sentia transportat, i la seva obsessió serà tornar a sentir aquella sensació.

Per a acabar, us deixo amb alguns fragments:

.

"Perquè és un fet que el riu flueix, i no s'acaba aquí, al molí. No sé on té la desembocadura, però tampoc sé on té el començament i, tot i això, sóc aquí."

"No és millor dependre del moviment que de la immobilitat? D'un riu, que d'un cadàver?"

"Unes branques n'ocultaven d'altres, igual que l'aigua s'oculta a ella mateixa."