Dimecres passat vaig proposar el 190è joc literari, el de tipus creatiu de cada mes, i aquestes són les participacions:
Viciclisme, Mainoestrard, Francesc Mompó, Carles Lluch, Bruixeta, Mercè Climent, Rosa Mas, Carme Rosanas, Si dubto és que sóc, Isabel Barriel, Xim xim d'històries, Josep Maria Sansalvador, Filadora, Fons d'armari, Tomàs Camacho, Aïllat i llunyà, Lale Mur, Laura T. Marcel, Ric Maldini, Rafel Casas, McAbeu, Pere Fornells, Garbi24, Ara mateix,
.
Potser el gos
sol a l'aparador
veu la lluna
Autora: Conxa
.
Viciclisme, Mainoestrard, Francesc Mompó, Carles Lluch, Bruixeta, Mercè Climent, Rosa Mas, Carme Rosanas, Si dubto és que sóc, Isabel Barriel, Xim xim d'històries, Josep Maria Sansalvador, Filadora, Fons d'armari, Tomàs Camacho, Aïllat i llunyà, Lale Mur, Laura T. Marcel, Ric Maldini, Rafel Casas, McAbeu, Pere Fornells, Garbi24, Ara mateix,
.
Potser el gos
sol a l'aparador
veu la lluna
Autora: Conxa
.
El món va passant pel seu davant, però una parsimònia aparentment estúpida s'apodera d'ell.No es belluga, potser no li han ensenyat a bellugar-se.No és feliç, potser no li han ensenyat a ser feliç.Un gos buit en un aparador ple; ple d'un no-res devastador.
Autor: Pau Cabús
.
Veig el tràfec del carrer
E spero el que no sé
Nouvinguts i vilatans
Desfilen pel meu davant
Algú s’atura i mira
Sovint regalen moixaines
Obsequis tendres que agraden
L’amo em va dir -“estigue’t aquí”
I com que sóc obedient
D’aquest lloc en sóc amatent
Afalaga tenir una missió
Responsable de l’aparador
Insígnia atent
Arribo a la gent
.
Autora: Carme Magem
.
ES VEN
Prou lluny
del brogit corromput,
ninguneja l’esperança.
Mentre tu,
el guardià dels somnis,
també abatut,
esguardes fixament.
Branques reflexes de camins.
Tot és apunt
per tornar a començar.
Autora: Montse Urpinell
M'afegeixo a la proposta a partir de la imatge, espero no arribar tard! GRÀCIES
ResponEliminaEn Balú era una gos ja una mica gran, sota la seva esquena pessaven els anys, les penúries i les alegries. Encara podia recordar la cara del Miquelet quan el va mirar per primer cop als ulls, era d'una il·lusio incomensurable. Va passar el temps i quan ja no era un cadell i no feia tanta gràcia es van avorrir de mi, al principi em pensava que m'havien deixat al voral de la carretera per fer un pipí, però finalment vaig haver d'aceptar que mai més els tornaria a veure.
Però quan es tanca una porta s'obra una finestra i en aquell moment va passar en Pepitu que en veure el pobre gos el va agafar, sense pensar-s'ho dos cops. Quan va arribar a casa i el va mirar als ulls ho va veure tot clar, més clar del que mai hauria imaginat, muntaria la botiga de joguines de fusta que sempre havia desitjat.
Avui era el primer dia que entrava al local i encara hi penjava el rètol de " en venda" i demés, en Balú que sempre acompanyava a en Pepitu a tot arreu també era allà com no podia ser d'un altre manera.
En Balú va aprofitar per jeure darrera la finestra i contemplar el garbuix de gent que anava i venia pel carrer. Una imatge, però, li va parar el cor per uns instants, era la imatge d'una família amb un nen, anava menjant-se un gelat de nata i nous el seu preferit, del que ben segur n'hi hauria donat un bocinet a en Balú tot i les queixes dels pares, una llàgrima va caure per la galta del Balú, la família, de tant engrescada, no es van fixar en ell.Com pot haver gent amb un cor tant dur, pensà en Balú?.
Àmb el Pepitu feien un tàndem inmillorable, era un amic incondicional, dels que estan en els bons i mals moments de la vida, simplement, junts, eren feliços, no necessitaven gaires coses més.
el link del meu conte:
ResponEliminahttp://lalushrelats.blogspot.com/2011/01/un-gos-immigrant.html
Bona tarda.
El meu relat es pot llegir aquí:
ResponEliminahttp://plomablava.blogspot.com/2011/01/190e-joc-literari-ja-no-es-fan-jerseis.html
Salutacions