Els fantasmes del Lacrima Coeli, de Francesc Mompó

El Lacrima Coeli és més que un col·legi, més que una institució educativa; és un pont entre dos móns on viuen atrapats fantasmes de professors des de fa tres segles. Al pare Celestí, per motius que esbrinareu si llegiu el llibre, li fou amputat un dit, i aquesta traumàtica separació entre el cos del professor i l’apèndix convertit en relíquia, és l’origen d’una llarga saga de fantasmes que conviuen al col·legi i que intenten, a la seva manera, amb mancances i poders que van descobrint amb la pràctica, influir en el professorat i en l’alumnat.
El pare Celestí, cansat de tants segles fantasmagòrics, vol acabar de donar el pas fins al món que els correspon, la dimensió dels difunts, però per a això necessita el dit amputat, necessita la col·laboració voluntària dels altres fantasmes i la involuntària dels vius.
No desvetllaré més dades de la trama, només voldria comentar que Francesc Mompó aprofita per mostrar-nos quotidianitats del món educatiu, la problemàtica de tractar amb aules d’adolescents, la dificultat per mantenir la indisciplina...; però també ens dibuixa un món de trànsit al més enllà amb fantasmes molt humans, plens d’incerteses, que dubten entre mantenir-se en aquesta “vida” buida de sentits però propera al món terrenal, o gosar fer una passa endavant cap al desconegut. Aquests fantasmes se’ns faran entranyables, com l’Ofèlia, que es lamenta de disposar de l’eternitat i veure’s lligada, per unes normes que no comprén, a poder llegir els llibres que ja va llegir en vida, i només per damunt del muscle d’algú que els tingui oberts.