La pressa del temps és el nou llibre de Maria Barbal, un recull de vint-i-set relats on l'autora es deixa (ens permet) gronxar pel pas del temps, potser com una rosella enmig del camp. El to amb què tracta els diferents personatges no és sempre el mateix, de vegades és més cru, d'altres més poètic, però sempre amb un deix de tendresa, amb certa dosi de nostàlgia, només una pàtina delicada i subtil. És difícil comentar un recull de relats (demano excuses per la part que em toca), així que en triaré només algun per comentar. Com ara un dels meus preferits, "El premi", on una xiqueta petitat que visita sovint el taller d'una sabater queda fascinada per un dels oficials que hi treballa, un noi més gran que sempre li diu que s'assembla a Sissí. I els anys passen, la seva relació es limita a mirades llunyanes. Es casen, es divorcien, fan la seva vida, ella se'n va a la ciutat, arriba a ser famosa, rep honors quan torna al seu poble... però el premi que més desitja es retrobar-se amb la mirada d'aquell noi. Ella no gosa, creu que lla ni se'n recorda.
I una frase maca perquè sí: "Damunt els bancs de fusta, pintats d’un to de xocolata desfeta, la calma de les primeres hores de la tarda hi ha estès una ampla capa de silenci."
És més maco llegir-los que explicar-los.
I aquest dimecres 11 de maig, tindré el plaer de compartir conversa amb la seva autora al programa de Canal 21, Tens un racó dalt del món.
Anoto la teva recomanació, Jesús. Sempre és un plaer llegir Maria Barbal.
ResponEliminaUna abraçada i bon diumenge!
El vaig llegir fa uns mesos. Em va agradar, la Maria Barbal sempre m'agrada, al menys en tots el que he llegit.
ResponEliminaGran persona la Maria, serà una xerrada força engrescadora, de ben segur.
ResponEliminaVaig llegir el llibre ja fa temps, molt agradable la seva lectura, com tots els de la Maria.
Una abraçada pels dos.