Ullals, de Salvador Macip i Sebastià Roig

Vicent, un noi de casa bona consentit, aterra a un destí desconegut per passar l'estiu, enviat pels seus pares, un any més, amb l'objectiu de rebre una mica de disciplina. Amb aires de superioritat, està segur que no en treuran res, que podrà fer tot el que vulgui com sempre, que res el pot sorprendre. Però s'equivoca; i tant si s'equivoca.

L'hipotètic col·legi de pago és un mas enmig d'un bosc espès, fosc, amb ulls que vigilen. Els professors esdevenen una mena de paranoics que no dubten a utilitzar la violència, a fer-lo treballar de valent, a fer-li passar gana, si cal, i , de nit, una estranya son i el grunyir de feres. Cal fugir, és l'única sortida o està perdut. Però el marquen d'aprop, i el bosc és una trampa que esgarrapa, que estripa la roba, que udola, amb petjades invisibles que t'assetgen, i en realitat està sol, o pitjor que sol, i els feréstecs només es mantenen a distància amb filats que no duraran gaire, i disparant trets al buit, amb impotència, amb desesperació, amb pànic a la foscor que, inevitablement, caurà sobre tots. Bésties humanes, bésties animals, bésties que et claven la mirada, i el cos ferit i fatigat que no pot més.

Ullals, de Salvador Macip i Sebastià Roig, ha guanyat el Premi Joaquim Ruyra 2010, i no m'estranya: