No s'hi veu llum a l'alter que habitaves
només hi rau el silenci de l'heura
i aquell enyor de mar que tiny la pena.
Lluny, ja després, perdut sense retorn,
lla de l'adéu el jóc del teu cos càlid.
.
Sé que no et tinc i encara temo perdre't
fosca i silent cova la teva empremta
- com desistir del teu fulgor més íntim?
L'aura d'amor s'encén en el silenci,
el cim d'un cos s'acompleix en l'absència
.
Un dels poemes inclosos al llibre Quadern de sal, de Carles Mulet.
Gràcies, amic, per la teua recomanació
ResponEliminaNo poder oblidar és la pitjor tortura que es pot patir...no et permet avançar cap a un futur nou i estar ancorat al passat mata per dins, ja que no es pot recuperar, només recoradr i recordar...i sofrir.
ResponElimina