Primavera, estiu, etcétera, de Marta Rojals

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes. Narrada amb una successió de pinzellades breus, Primavera, estiu, etcètera és una tragicomèdia amb un fort component generacional i un retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l'Ebre. Marta Rojals ha escrit una primera novel·la madura i molt ben travada sobre l'amor, l'amistat, la família, la feina, les oportunitats perdudes i la possibilitat de trobar un lloc propi al món.

Aquesta és la sinopsi que ens ofereix l'editorial de la novel·la Primavera, estiu, etcétera, de Marta Rojals, i el poble és la Palma d'Ebre.

Jo també sóc d'un poble petit, de Cornudella de Montsant, i quan tornava al poble en autobús, sempre ens aturàvem a la Venta del Pubill per fer intercanvi de passatgers amb l'autobús d'una altra línia amb destí final a la Palma d'Ebre. Aquestes eren fins ara les referències que jo tenia del poble; un misteriós i desconegut destí final.
Però després de llegir el llibre sento compartir moltes coses més amb l'autora, potser perquè els que som de pobles petits estem fets d'una pasta similar.
M'identifico perfectament amb els records de la protagonista lligats als fets d'anar al tros (ella a l'auliva, jo a l'avellana), aquesta mena de baixa autoestima en veure arribar als forasters, sovint de Barcelona, exempts de tasques similars i amb certa aureola de glamour.
Després d'haver estudiat fora del poble, i d'haver-hi viscut lluny molts anys, també m'és familiar aquesta estranya sensació quan hi tornes; en part com si mai n'haguessis marxat, i en part com si tot et fos desconegut, com si t'haguessis convertit en un estrany.
A més, el llibre és ple de paraules que reconec perfectament i que em són molt estimades: cunya, minjar, mi-te-la, jaio, dingú, puesto, llanguanissa...
Un viatge emotiu als records i a la terra, que sovint són el mateix.