Raquel i el seu germà són els protagonistes d'aquesta novel·la escrita en forma de diari, en primera persona, en veu de la Raquel, i ens assabentarem de la seva història una mica en marxa enrera, estirant un fil que no deixarà de sorprendre'ns, d'emocionar-nos (no, tranquils, no desvetllaré cap de les sorpreses).
Raquel, òrfena a causa d'un accident, hereta dos pisos dels seus oncles (un que dóna a un pati interior, l'altre, al carrer), una metàfora de la seva vida, entre els que intenta construir una gatera per on pugui entrar i sortir un gat taronja.
L'autora ha estat agosarada, i sovint el seu estil també ens sorprén, com quan li fa copiar a un dels personatges, literalment, molts cops la mateixa frase, de forma repetitiva, obsessiva. Però també és apassionada, i poètica: "recullo una llàgrima que és el signe d'admiració del soroll del meu cap que no calla". El llibre és ple de referències al món del cinema, de la música, de la literatura (me n'encata una a Cien años de soledad), i també de sensacions, amb molta importància pels colors, pels teixits, per les descripcions de les veus on es recrea magistralment.
Penso que ningú quedarà indiferent a aquest llibre àgil, que parla de problemes d'identitat, de conflictes amb els pares, d'incomprensió (o d'autoincomprensió), de superació dels traumes que arrosseguem o que ens arrosseguen.
La gatera, de Muriel Villanueva, ha estat l'obra guanyadora del XXXI Premi Just M. Casero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada