Ramon Solsona serà le proper convidat del Club de lectura de Tortosa, el dia 24 d'octubre a les 19.30, per comentar el seu llibre L'home de la maleta. És un escriptor amb gran sentit de l'humor, i en dono fe per dos llibres anteriors que he llegit i comentat: DG, i Cementiri de butxaca. Però amb L'home de la maleta ha anat una mica més enllà.
Un antic músic d'orquestra de ball es queda vidu. Participa i guanya un concurs de narrativa de tipus memorialític, gràcies al relat de la seva vida que comença quan sa mare el va parir al cimena, enmig d'una pel·lícua de Gary Cooper. Però les seves filles hi troben una pega: el relat és inventat. Un gendre el convencerà que escrigui la seva vida real, molt més interessant; la vida d'un xiquet abandonat, que va crèixer en un hospici, que va patir una adopció frustrada...
La història podria esdevindre un drama, però el to de l'autor, i el caràcter del protagonista, ens dibuixaran un somriure més d'un cop.
No vol viure sol i una decisió important (vendre la casa i repartir els beneficis entre les tres filles, amb qui viurà en mesos alternatius), farà que conegui millor les seva família, i que també la pateixi, ja que, com un vell murri com toca, no entèn la seva forma de viure, ni els seus costums, molt diferents als de la seva època. La situació em recorda més d'una pel·lícula del Paco Martínez Soria.
Alguns capítols són d'una tendresa exquisida i no els oblidaré mai, com el que es titula Petons, i que comença així: "Una mare fa petons. Aquesta idea jo la tenia arrapada a dins com una llagasta. Ho veia a les pel·lícules que ens passaven. Les mares vivien pendents dels fills." En aquest capítol el protagonista enyora els petons que la mare que no va conèixer no li va poder donar, i explica com arrossegarà sempre aquest llast, i com, en certa forma, va trobar la figura materna en una dispesarea que li llogà una habitació, i amb qui mantenia relacions sexuals d'una tendresa extraordinària.
També és imborrable el capítol on narra, enmig de lletres de boleros, la mort del Bellesa, un dels tres amics músics que es coneixien des de l'hospici.
Us deixo amb uns quants fragments transcrits, i llegits:
."Mamar fins als tres anys té l'avantatge que després, de gran, tens la certesa d'haver estat feliç."
"A la nit se sentia la maquinària, feia un soroll molt solemne, com si cada segon anunciés que el segon següent seria molt important. A mi no és que em fes por, però em feia pensar. El tic-tac d'un rellotge sempre em fa pensar en coses importants."
"Sense músic ano hi ha ball, i sense ball la vida és un plat de guixes."
"Valia més ser fill de puta, que fill de ningú."
"Encara que fos molt velleta, m'hauria agradat trobar la meva mare per dir-li: Ho entenc tot i ho perdono tot. Només et demano un petó, el petó que he estat esperant tota la vida."
"Les llàgrimes dels altres sempre són incòmodes pe al que no plora".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada