Viatge, o felicitats petites, de nou

Com molts matins, inicio un viatge petit, quotidià. Només depèn de mi que esdevingui rutinari. Surto de casa camí de la feina. En aquesta hora, i en aquestes alçades de l’any, el cel es troba a mig camí del dia i de la nit, en terra de ningú o de tothom. Ja s’han amagat les estrelles, però una imponent lluna plena és a tres dits de pondre’s rere el Port. Ahir va fer vent, i l’espectacle se’m regala amb nitidesa de primera fila, i m’agafen ganes d’aplaudir. A l’altre costat del riu, encara estan enceses las faroles de Ferreries. Són joves, posades després de les obres de la nova barana, i potser per això llueixen amb tanta brillantor. La seva llum es reflecteix en perpendiculars tremoles damunt l’aigua d’un Ebre que baixa majestuós, com pocs dies l’any. Al Nord de la península ha plogut amb força i els pantans s’han vist obligats a deixar anar l’aigua. Riu domesticat que baixa alegre, com xiquets que surten al pati. Els majoristes del Mercat pinten mosaics de colors a la vorera, i d’olors. És temps de faves i de tomaques de penjar. A prop de l’antic pont del tren, ja endevino on trobaré els tres nois de cada dia. Som animals regulars, i cada matí me’ls trobo al mateix lloc, metres munt, metres avall, i són un indicador precís de si vaig bé de temps, o si em cal córrer. Deuen anar a l’institut. Encara és fosc i sempre van molt tapats, no els reconec la cara, però els distingeixo perfectament. Fa uns dies que observo que sempre caminen en el mateix ordre, creixent o decreixent, depèn de com es miri, d’altura. El més baix a la meva dreta. Comprovar-ho cada dia és com un petit joc matiner. I, qui sap,  potser a la lluna també li agafen ganes d’aplaudir.